Sobre les punxades a les discoteques cal dir que són una gamberrada. Una gamberrada greu. Poden ser considerades agressions i per tant s’han de denunciar immediatament, a banda d’anar també a l’instant a l’hospital per estar segura que no t’han contagiat cap infecció o malaltia. Però en la lamentable moda, que ve de quatre països, Espanya és el cinquè, no hi ha indicis de la inoculació de cap droga per a la submissió química i posterior violació. No és que sigui una sort, perquè es fa estrany parlar de «sort» en aquests casos, però pel que de moment sembla, tal com aquestes punxades s’han fet tristament famoses, desapareixeran més d’hora que tard com així ha passat a Bèlgica, Alemanya, Regne Unit i França.
Més preocupant resulta la creixent tendència a posar substàncies a les copes de les noies per sotmetre-les i abusar d’elles. I al voltant d’aquest perill real, que existeix i contra el que la policia pot fer-hi poc de manera preventiva, s’ha generat el debat de quines mesures es poden prendre per reduir el risc al màxim. Tant els policies com els investigadors privats que s’han dedicat a investigar aquests atacs recomanen a les noies que demanin una tapa per a la seva copa i que la tinguin controlada tota l’estona. Algunes feministes diuen que això és culpabilitzar la víctima i fer-la responsable del que li pugui passar si no vigila. He de dir que entenc aquest argument i que el respecto. No es pot culpabilitzar la víctima, tothom ha de poder prendre una copa tranquil en una discoteca, i qui ens ha de protegir dels malfactors és la policia i no nosaltres posant taps a les coses. Teòricament és un raonament impecable.
Però després hi ha la vida i jo sóc pare. Per sort –i això sí que és una sort, tot i que fugissera– la meva filla només té encara 10 anys, però el tema ha estat dut a la conversa. Si la policia experta en aquestes qüestions et diu que pot fer poc per protegir-te, t’has de protegir tu mateixa i tens dues maneres: tapar la teva copa i vigilar-la és una d’elles, incòmoda però sensata i no gaire difícil de dur a terme. La segona és la que la meva dona –no jo– li va recomanar a la meva filla, que és evitar les discoteques en la mesura del possible, anar amb compte amb la quantitat de copes que beu, i sobretot no drogar-te.
L’èxtasi circula amb gran alegria per les nits catalanes, i la cocaïna, i es beu en desmesura. Les discoteques generen un oci que és el que és, i s’hi fa el que s’hi fa. Pretendre el contrari són ganes d’enganyar-se. La policia perfecciona sempre els seus mètodes, la seguretat és cada cop més eficaç, però la gran eina que tenim els pares per protegir les nostres filles és l’educació. Si acostumes la teva filla a anar als grans restaurants, tindrà un gust diferent, i unes aspiracions diferents i un sistema de prestigis en què potser al cim no hi ha emborratxar-se fent botellada i després anar a qualsevol discoteca multitudinària i que sigui el que Déu vulgui.
Hi ha una educació en el gust, una vigilància discreta però insistent de les amigues que va tenint, una conversa permanent, un interès en la seva vida en general, però també molt basat en la quotidianitat. El tercer món no es va fer en un dia. Les víctimes, sovint, tampoc. Evidentment pots haver-ho fet tot molt bé i que et caigui tota la maldat a sobre, i això passa, i seria injust negar-ho. Però quan tenim un problema, i avui tenim un problema amb les noies i la nit, no podem perdre el temps i l’energia fent discursos sinó mirant de trobar solucions encara que no siguin absolutes. Els pares podem fer més per educar les nostres filles, podem mostrar-li una part del món que potser és més car que el McDonald’s i ens exigeix més esforç i més tensió, però que és més important que l’escola a l’hora de configurar el seu plaer, el seu oci, els elements de decantació pels quals triarà les seves amigues i el seu xicot.
No es tracta de culpar. No es tracta d’ideologia. Es tracta de la vida de la teva filla, i no te’n pots desentendre, i ets la persona més important que té per ajudar-la a créixer lliure i segura. És veritat que he vist pares fantàstics, dedicats, amorosíssims, que ni així se n’han sortit, perquè la vida no és perfecta, ni exacta, ni sempre tenen recompensa les bones obres. Però si ja és difícil que fent-ho tot bé al final et surti bé, imagina’t si no ho fas bé, o no ho fas. L’educació de les nostres filles és l’únic antídot que tenim contra el mal, encara que de vegades falli. No hi ha una relació de causa-efecte entre anar a una discoteca i que et droguin i et violin, però segurament l’estadística de noies que tenen la discoteca com a element central del seu oci, en relació a uns pares que han estat més o menys absents de llurs vides, seria clarament favorable al meu argument.
Els únics culpables d’una violació són els violadors. I han de ser perseguits, jutjats i condemnats. Però si tu ets pare com jo, això et servirà de molt poc si ha hagut de passar per aquest infern la teva filla. Deixem-nos per tant de manuals feministes i eduquem en la realitat, que és on patirem les terribles conseqüències de la nostra desídia.
