Quiosc

Diari de Girona

Raúl Domínguez

No salvarem la biodiversitat fent macroinstal·lacions renovables

Des de fa dos anys, aproximadament, s’ha generat un debat sobre la implantació de les energies renovables a Catalunya i l’Alt Empordà. És un fet que hi ha hagut inacció per part dels governs, promotors i ciutadans envers la transició energètica i l’abandó dels combustibles fòssils. Aquesta parada va arribar a la seva fi el 2019, amb l’aprovació del decret-llei 16/2019 de mesures urgents per a l’emergència climàtica i l’impuls a les energies renovables. De llavors ençà, s’ha iniciat una cursa (amb una certa flaire especulativa) que ha posat el territori potes amunt amb una pluja de macroprojectes (especialment eòlics) concentrats a punts concrets i sense cap consens ni respecte per la societat i ecosistemes presents en aquests llocs.

El rebuig social que això provoca sol centrar-se en l’impacte paisatgístic i ambiental, en concret l’afectació que tindria el desplegament d’aquests macroprojectes sobre hàbitats i espècies amenaçades i com això empitjoraria encara més el seu delicat estat de conservació. Aquesta argumentació queda moltes vegades resposta pels sectors més desenvolupistes i antropocentristes com que l’amenaça actual i més important per la biodiversitat és el canvi climàtic i, per tant, si aturem el canvi climàtic salvarem aquestes espècies i espais. Cal dir que hi ha part de veritat en aquest argument, el canvi climàtic està produint canvis en les dinàmiques biològiques i és responsable de molts dels problemes de conservació que pateixen animals i plantes, però no és l’únic. Un altre factor que està generant grans pèrdues de biodiversitat són els canvis en els usos del sòl. Un exemple clar seria la pèrdua massiva d’hàbitats i espècies que està produint la desforestació de les selves tropicals per plantar-hi oli de palma i soja. A Catalunya, això està passant però a una escala més petita i ha quedat reflectit en l’Informe sobre l’Estat de la Natura publicat al 2020.

Si tornem a la qüestió de la transició energètica i la necessitat de construir grans instal·lacions a espais naturals d’alt valor biològic terrestres i marins, ens trobem que es genera una doble agressió sobre aquests. Per un costat hi impacta i impactarà el canvi climàtic, alterant el seu funcionament natural i posant els hàbitats i les espècies sota condicions límits dins les quals s’hauran d’adaptar o desaparèixer, però per l’altre costat estem alterant l’hàbitat amb un canvi d’usos que pot tenir repercussions en un període de temps curt que no permeti l’adaptació dels animals i plantes que allà habiten. Aquesta doble agressió tindrà conseqüències que encara estem lluny d’albirar.

Posar plaques i molins ajudarà a mitigar les conseqüències del canvi climàtic a mitjà i llarg termini, però tristament aquestes conseqüències han vingut per quedar-se i s’incrementaran amb el pas del temps. Desgraciadament, els esforços que fem des de Catalunya i l’Alt Empordà per mitigar-lo amb aquestes instal·lacions no suposaran en realitat una disminució en les conseqüències locals i regionals d’aquest escalfament global. Per contra, si gestionem i planifiquem correctament aquesta transició, tot evitant l’afectació a espais naturals sensibles i d’alt valor ecològic, evitarem aquest doble impacte sobre ells, permetent que es puguin adaptar millor al canvi climàtic i es converteixin en aliats en la mitigació d’aquest per mitjà de, per exemple, la captura i fixació de CO2, la protecció davant fenòmens meteorològics extrems, el proveïment de recursos com l’aigua, etc. No podem desvestir un sant per vestir-ne un altre.

Compartir l'article

stats