Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Anna Estartús

Cada dia

Surto un vespre amb uns amics a fer una cervesa. Hem buscat un lloc on corri una mica d’aire i ens hem instal·lat en una terrassa amb poca gent. Entre glop i glop, i no sé exactament per què, sortim a parlar del Dia de l’Orgull Gai. D’aquí enllacem amb el moviment LGTBQI+ i les múltiples identitats de gènere i orientacions sexuals. Quasi tots admetem que moltes se’ns escapen, que anem perduts, que no sabem quina diferència hi ha –per exemple– entre bisexualitat i pansexualitat o que no sabem què vol dir exactament ser no binari. Algú planteja dubtes sobre la conveniència de facilitar les operacions de canvi de sexe a adolescents i obrim un debat apassionant que s’allarga una bona estona sense que arribem a cap conclusió (que és el que sol fer apassionants les converses).

Això sí: a tots ens sembla meravellós que les noves generacions tinguin tan clar i integrat que hi ha una varietat tan gran d’opcions en relació al sexe i al gènere. Ens sembla fantàstic que estiguin educats en valors com la igualtat i el respecte, que moltes actituds masclistes que fa poc es vivien com a normals ara ja no es produeixin, que les persones puguin viure lliurement la seva sexualitat sense problemes. Il·lusos!

L’endemà, al tren, dos nois d’uns vint anys s’asseuen just darrere meu. Parlen sense cap mena de pudor de la darrera nit de festa i planegen la propera. «Vaig veure que la Cris estava molt interessada en tu. Aquesta nit pots aprofitar», diu l’un, amb un to marcadament fotetis. «La Cris? Qui és la Cris?», respon l’altre. «Sí, home! La fea!» Riuen els dos. «Buà, la Monstrua? Quita, tiu! No me la faria ni amb una bossa al cap: abans em faig una palla». I tornen a riure.

Al cap d’un parell de dies, m’arriba informació sobre un nou mètode de submissió química per cometre agressions sexuals: t’injecten una substància mentre estàs de festa per poder-te violar sense que oposis resistència. Si notes una punxada i tens coïssor, mareig, desorientació, cansament o son, busca l’ajuda d’algú de confiança i, després, avisa la policia i ves a un hospital per demanar un protocol de submissió química i el tractament preventiu contra el VIH (si et volen violar, no tindran pas la delicadesa de canviar d’agulla cada vegada que punxen una possible víctima).

El mateix dia que es fa pública la sentència contra l’home que durant anys ha assetjat l’artista Paula Bonet –tres anys d’internament psiquiàtric i deu d’allunyament–, sento notícies que fan posar els pèls de punta sobre l’augment de les violacions grupals. En moltes, tant les víctimes com els atacants són menors d’edat. I no deixen d’arribar-me inputs, aïllats però constants, d’agressions homòfobes: a les platges, en festes majors, al transport públic, a qualsevol carrer.

Penso que la propera vegada que quedi per fer una cervesa potser haurem d’iniciar un debat menys optimista, però igualment apassionant, sobre què estem fent tan malament perquè conductes tan aberrants com les que acabo de descriure se segueixin produint. Cada dia.

Compartir l'article

stats