Amb la pandèmia de la covid-19 i les seves seqüeles en forma de noves variants que es resisteixen a deixar-nos en pau, s’han posat de manifest alguns aspectes de la vida quotidiana, les relacions humanes i les perspectives de futur que en aboquen necessàriament a una acceptació gradual de canvis a les nostres vides. Una reflexió positiva és, sens dubte, l’evidència de la feina, la dedicació i l’esforç continuat de tot el personal sanitari, que de fet van ser els primers que van haver de fer front a l’embat de la malaltia infecciosa sovint sense disposar del material idoni i necessari per poder treballar amb les mínimes garanties de seguretat. La contrapartida d’aquest balanç esperançador ha estat la realitat d’una sanitat pública que, després de les privatitzacions endegades pel conseller Boi Ruiz durant el mandat del president Artur Mas, ha anat perdent pistonada fins a posar en evidència que, amb la pandèmia, s’ha abusat d’una feixuga burocràcia, de la substitució de visites per trucades telefòniques i de la reducció d’atencions personals que de rebot ha afectat al servei d’urgències per la deriva de pacients farts d’esperar. Així, hem arribat a una situació «insostenible i alarmant», com ha denunciat aquesta mateixa setmana el sector sanitari de Comissions Obreres de Girona.
També ha estat positiva l’actitud de la Unió Europea, i més concretament l’Organització Mundial de la Salut, controlant i autoritzant la compra de les vacunes que amb celeritat es van posar al mercat. Segurament era la primera vegada que la indústria farmacèutica havia esmerçat tants esforços i diners per aconseguir el sèrum miraculós i, tot i reconèixer l’evidència d’un afany econòmic, la seva diligència s’ha de valorar en milers de vides humanes, i això no té preu. La part negativa és que, malgrat els bons resultats de les vacunes, ara resulta que per fer front a les variants que s’han escapat ens caldrà una quarta dosis que serà una mena de reforç per aquest hivern. La UE ja ha acordat comprar 250 milions de dosis de la vacuna fabricada per l’Hipra i tot fa pensar que abans que s’acabi l’any ens posaran la quarta punxada d’aquest esperat vaccí gironí. La part negativa d’aquesta carrera cap a la salvació és justament el fet que no tothom s’ha vacunat (a Catalunya prop del 50% dels joves menors de 40 anys o no ho ha fet o només porta una dosi), ja sigui perquè les tesis negacionistes de Miguel Bosé han caigut en terreny fèrtil o perquè les administracions no ho han vetllat prou bé.
La impressió generalitzada, però, és que a poc a poc anem sortint del túnel on vam entrar ja fa més de dos anys. Hem arraconat (però no hem abandonat del tot) les mascaretes que ens tapaven boca i naturalitat afectiva i aquest estiu s’ha començat a gaudir d’espectacles multitudinaris com els de Porta Ferrada, Peralada o Cap Roig, tot i que caldrà vigilar perquè els rebrots de tardor no passin factura dels excessos estivals. Estic d’acord que s’estigui vigilant, però no és acceptable que algunes de les mesures que necessàriament es varen prendre durant la pandèmia es vulguin mantenir ara per conveniències laborals, ja sigui als mateixos centres sanitaris o a les administracions públiques i/o privades. Em refereixo, és clar, al tema de l’ús i l’abús del correu electrònic per fer determinades gestions administratives, un costum que es va adoptar en el seu moment però que sembla voler-se implantar de manera definitiva com un sistema fàcil de treure’s del damunt contribuents i/o clients emprenyadors (un gestor pot passar-se fins a quatre hores trucant al 012 «penjat» en una sala d’espera virtual per aclarir un tràmit que, per a més inri, després no li resolen). Ho ha dit amb meridiana precisió la degana del Col·legi de Procuradors de Girona, Eva Garcia, referint-se a aquest tema i relacionat en aquest cas a la Magistratura: «Els jutjats s’han acostumat a la bona vida, de la mateixa manera que altres oficines de l’administració: han vist que estan bé sense tenir gent». S’imposa una reflexió.
