L’ànim independentista rep cada dia sotragades importants, i sovint les rep de les pròpies files. Com ha de ser de dolorós sentir les notícies constants de la repressió que ve de l’Estat, dels cossos judicials, de la policia, del CNI, dels mitjans de comunicació, de la dreta recalcitrant...!

Però el que afluixa realment les cames de l’independentista és la desunió, el desgovern en l’àmbit catalanista. La moral del nostre personatge va per terra quan les lluites caïnites s’apoderen dels seus.

Amb aquest estat tan lamentable de les coses, s’acosta el proper 11 de setembre i el cinquè aniversari de l’1 d’octubre.

Ja s’ha tornat a engegar la maquinària de les grans manifestacions: compreu samarretes negres perquè estem de dol i organitzeu autocars cap a Barcelona, com si res no hagués passat. Un any més, mostrem força, envaïm carrers amb proclames estudiades i cançons de guerra que cridin al combat.

Però on som? Aquests artífexs de la moguda, que no han vist com estan els ànims? Estan tan segurs que ompliran carrers, busos i el Cap i Casal?

Hi ha molta gent que no hi anirà, que no vol saber-se formant part de la cridòria inútil: «In- inde- independència!»

Hem d’anar a Barcelona dues vegades, en un lapse de vint dies, perquè ens utilitzin com a imatge d’allò que no serveix per res? Que simplement no estan disposats a fer res que aporti un gra de sorra a la independència?

Nois, noies, haureu de tornar a començar de nou: primer feu passes significatives, camineu plegats i després farem la foto.