Gràcies a la memòria de la covid, sura a l’aire el record de quan el turisme es va aturar, del temps en què els carrers i les platges es van buidar, atrinxerat en l’oblit. Dels hotels tancats a tot Barcelona, amb els sense sostre dormint a les portes dels cinc estrelles. La Rambla deserta, com mai abans. O dels pobles de la Costa Brava, com Lloret, com Llança, amb passeigs comercials amb les persianes tancades i aquell silenci nocturn, estrany i dens.
Però l’oblit l’amaga fins a esborrar-lo, ja gairebé ningú se’n recorda, el turisme ha tornat a Catalunya i un aviat passa de trobar-lo a faltar al límit del cansament. És el so del reguetó interminable d’alguna discoteca i aquests xavals d’idiomes estranys que envaeixen les platges amb els seus barrets mexicans i les botes de vi penjades a l’espatlla com a bandolers. O és una cala, que quan el turisme s’havia retirat, era per a un de sol, on ara no hi cap una agulla.
Fa olor al marisc i a l’allioli dels restaurants sobre l’olor a mar. És la remor de la paraula dita el que arriba de les terrasses dels bars, i no ja el silenci. Són els escots, les bermudes acolorides, aquests pantalons retallats de les adolescents, ensenyant galtona . O els tatuatges, que cada any semblen ocupar més espai en els cossos. És aquesta olor de la crema bronzejadora dels «guiris» que han recordat que aquí el sol pot ser immisericordi o els que s’han posat vermell-gamba-perdut i semblen un senyal de trànsit.
Els top manta exhibeixen les bosses al passeig marítim de Roses, aquestes imitacions de Cartier i de Gucci, o escapen d’una batuda al Maremagnun. Als barris pobres de la ciutat de Girona, es consolen alguns amb l’ombra del tendal d’un bar o el Netflix piratejat sota un ventilador de sostre: del turisme veuen poc més que les notícies. Els que fan cap de setmana a la seva segona residència no són els que carreguen tot al cotxe i es mengen les cues de trànsit fins a Platja d’Aro per passar el dia. Però el lloc és el mateix i no ho és, alhora, i tot conjuntament.
Anys enrere un hauria somiat per una Costa Brava sense les massificacions i els inconvenients del turisme. Avui, passada l’experiència, que encara resumeixi un sabor trist i malenconiós als que tenim memòria, les contres les vivim d’una altra manera. Molts ens quedem amb el turisme, si haguéssim de triar, que també és la vida, és moviment. Passem del guiris go home al no ens deixeu mai.
