La insubordinació de l’administració de la comunitat de Madrid a qualsevol mesura de contenció no és una anècdot: és la base de la seva subsistència. El flux econòmic de Madrid prové del control de l’Estat, de tenir la seu de les grans companyies energètiques i de les empreses del sistema financer. Totes aquestes entitats avui han vist com els seus ingressos han pujat entre un 20 i un 100%. Estan eufòrics: el model extractiu els funciona com mai abans a la història. Estan contra l’economia de futur, convençuts que tenen la raó. Aneu-hi a parlar de canvi climàtic, de replantejar el model financer, de disminució de l’ús de materials, d’economia quilòmetre zero... no es creuen res. L’única cosa que els ha sortit malament ha estat la internacionalització amb Amèrica Llatina, on el rei Felip VI ha pogut copsar que l’extracció colonial allà ja no és possible.
El problema de Madrid és que ens afecta a tots, no només en la vessant extractiva sinó en la manera d’aplicació de les mesures de flexibilització de l’economia i de transició. Si l’economia espanyola necessita consumir menys perquè els preus de l’energia s’han multiplicat per 5 o per 7, empobrint-nos a tots, si Europa té un problema d’abastiment d’energia i demana disminució de consum a tots els països, és intolerable que hi hagi una administració que es negui a ser solidària amb la resta perquè ella és la més beneficiada d’aquesta situació. Es mereix que se l’aïlli i se li redueixin les prebendes que té. El nostre problema, però, és que és allà on es prenen les decisions de tot l’estat, la qual cosa complica molt qualsevol oposició a aquesta manera de fer.
L’economia espanyola creixerà aquest any per sobre del 3% per la inèrcia d’un sobreescalfament degut a un endeutament fora de lloc. Amb una inflació que passarà del 12% aquest crèdit caurà ràpidament i podria passar que 2/3 parts de la població no pugui pagar les factures de l’energia a final d’any. Ara que la gent ja ha descobert la reduflació, que els productes li duren menys, que no sap comprar perquè mai divideix el preu del producte pel contingut (mandra de dividir), veurà com no es pot viure amb el que es cobra. I, per més manifestacions i protestes que hi hagi, no es podrà compensar tota la pèrdua de poder adquisitiu amb augments salarials. Ni les pensions, per més que vagin dient els polítics.
El canvi de model el tenim a la cantonada i jo intento fer la llista de les coses que cal fer mentre recordo la situació de 1978 amb el segon xoc petrolier. La pujada d’aire condicionat a 27 graus a l’estiu (amb ventiladors als sostres, gran oblidat), la baixada de la temperatura de la calefacció a l’hivern i de l’aigua calenta sanitària, són les primeres accions evidents. Tancar portes i finestres també. Apagar els llums innecessaris, deixar els carrers amb una farola si i una no, automatitzar l’enllumenat, vigilar les fugues d’aigua, de vapor i d’aire comprimit a la indústria, viatjar menys i més amb transport públic quan sigui possible, posar la velocitat a les autopistes a 110 km/h, instal·lar 5.000 punts de càrrega de cotxe elèctric cada any a Catalunya. Deixar de construir amb formigó i dedicar els recursos a invertir en plaques fotovoltaiques, en tendals a les escoles, en aïllament a les cases, en bombes de calor, en calderes de biomassa al món rural, invertir en centrals de biogàs amb els purins i els residus orgànics, accelerar la separació de residus orgànics de qualitat a les ciutats. Canviar l’administració (mediambiental, energètica i urbanística) per facilitar l’execució ràpida de projectes de transició, començar a treballar per introduir l’eficiència en l’administració per eliminar les protocols i funcionaris que no són estrictament necessaris i que ho alenteixen tot plegat, qüestionar com haurem d’enfocar la despesa pública segons què és l’essencial i què no, impulsar l’excel·lència a l’ensenyament... En fi, és hora d’agafar una predisposició al canvi.
Si aquest any Espanya creix de forma moderada, pot ser que a l’any 2023 decreixi un 3%. A partir de llavors veurem com els ingressos de l’Estat no podran satisfer el que ara ja tenen problemes per fer, amb moltes tensions amb l’augment de l’atur, les pensions i fins i tot provocant de nou retallades als serveis bàsics com la sanitat. Si la gent comença a deixar de pagar factures energètiques veurem com les companyies comencen a tenir tensions i, si els crèdits comencen a tenir una morositat elevada, veurem com els bancs cruixen sense que ara se’ls pugui rescatar. Llavors el model que no es vol apagar de Madrid s’haurà apagat i serà hora de propiciar el canvi. Però haurem perdut un any o dos en un moment on la rapidesa d’acció és vital. Una cosa així ens va passar el 1978 que no es va resoldre fins el 1986 amb l’entrada al Mercat Comú. La importació de productes energètics a Espanya és avui de l’ordre de 55.000 milions, un 4,5% del PIB, el doble del que podríem fer de manera estricta, uns 25.000 milions. Això vol dir que perdem 20.000 milions que no podrem dedicar al nostre benestar, xifra que hauria de ser l’objectiu a assolir en estalvi.
La situació que començarà al mes de setembre tindrà un recorregut llarg, potser de 4 o 5 anys o més, depenent de la facilitat en fer les reformes que calgui en el sistema de generació de preus energètics i en adaptar les polítiques públiques a la nova situació. Si la gent no pot pagar els crèdits, i té dificultats per menjar, què faran amb els habitatges? Com crearem treball si les empreses comencen a tancar? L’administració no pot ni ha de crear el treball que desaparegui del sector privat. El tràngol polític esdevé de gran calat.
Per això és important fer front des d’avui mateix a les maneres superbes de polítics com Isabel Díaz Ayuso que va lluint un populisme propi de països bananers. Cal que la gent sàpiga que aquest criteri polític no només porta a la desigualtat a través de l’extracció continuada, sinó que ens porta al desastre. Cal que Madrid apagui la seva manera de fer. Nosaltres hem d’aixecar la veu per facilitar-ho.
