Per benviure en societat, ens calen institucions honestes i capacitades. La crisi actual del món modern, es deu, en bona part, a la mala i desordenada gestió de les institucions.
Intentaré endinsar-me en les deformacions institucionals, però primer cal definir el concepte "institució".
Entre les moltes definicions que sorgeixen de les ciències socials, citaré la de Jaume López Hernàndez, professor de l’UOC : "Institució és el conjunt de regles o rutines que serveixen de guia als individus per actuar i interactuar entre ells, proporcionant estabilitat i significat al comportament social.
Moltes vegades, però, també s’utilitza aquest terme per fer referència a un tipus d’organitzacions que generen normes o bé tenen una llarga tradició".
Ciutadans, organitzacions, associacions, partits polítics, sindicats, religions etc., som actors de les "institucions". L’esmentat professor Jaume López ho explica com si es tractés d’un partit de futbol, on hi ha jugadors que cerquen el seu triomf i unes regles del joc, tutelades per uns arbitres que són les diferents administracions públiques.
A llarg de la història són els diferents governants que mitjançant les corresponents administracions públiques han mercat les pautes d’actuació social.
Max Weber, considerat un dels pares de la sociologia, classifica tres tipus de lideratge o govern: a) carismàtic; b) teocràtic; c) democràtic. Així, doncs, l’estabilitat i el significat de la corresponent institució sorgirà de qui governa. El greu problema és que d’institucions sorgides de les democràcies, emanin actuacions absolutistes i dogmàtiques que malmeten la necessària estabilitat i sobretot el significat dels valors que defineixen una democràcia.
Els valors democràtics, proclamats els desembre de 1948 per l’Assemblea General de les Nacions Unides, mitjançant la Declaració Universal dels Drets Humans, incorporats (en bona part) a la Constitució Espanyola (1978) i a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (2000), desenvolupen (amb més o menys intensitat) tota el que fa referència a la dignitat, les llibertats, la igualtat, la solidaritat, la subsidiarietat i justícia de la persona, entesa individualment o com a col·lectiu.
Tanmateix, hi ha dos factors d’enorme importància que posen pals a la rodes del bon funcionament de les institucions: "La producció tecnològica", que veu en la persona una simple peça, un recurs per poder produir cada vegada més, sense albirar el límit i "la burocratització" que és, d’alguna manera, la contrapartida de la producció tecnològica. Mentrestant, la tecnocràcia constitueix el principi productiu, la burocràcia és el principi administratiu.
Weber veu en la burocràcia el potencial dels funcionaris que ordenats verticalment i jeràrquicament, disposen gràcies a llur càrrec, de les possibilitats per a exercir el poder d’un ordenament racionalitzat.
Actualment la burocràcia senyoreja en totes les jurisdiccions, cada vegada més amples i nombroses que comprenen des de les pròpiament l’Estat, escoles, empreses, esport, esglésies, etc.
Un tret importantíssim de l’organització burocràtica, és la "competència". No la competència en sentit comercial, sinó dins l’extens entramat burocràtic, saber qui és competent d’una determinada matèria.
Qualsevol buròcrata repeteix molt sovint la frase: "Aquest afer no és de la meva competència" i t’envien a la secció competent (o que creuen competent).
No és estrany, doncs, ens diu l’antropòleg Lluís Duch (EPD) a Religió i Món Modern, que els departaments i subdepartaments es multipliquin, ja que la vida, en tota la seva complexitat ha de quedar coberta, és a dir "administrada".
Cal, encara assenyalar un altre tret característic de la burocràcia, és: "l’anonimat".
Les competències, els procediments, els drets i els deures burocràtics, no corresponen a individus concrets, sinó als titulars i als clients dels diversos departaments burocràtics.
La "corrupció" s’esdevé justament quan desapareix l’anonimat i sorgeix l’amic, o l’interès.
Les institucions deixen de ser elements d’estabilització i significació quan els seus responsables , amb llurs càrrecs, se’n serveixen per els seus interessos particulars o de grups i no serveixen als valors democràtics que donen estabilitat jurídica i significat democràtic a la ciutadania.
Em preocupa veure’ns immersos en una tendència subtil absolutista que apunta vers un estat burocràtic/tecnocràtic i en conseqüència deshumanitzador.
