(Un conte d’estiu)
La Clàudia es diu que ja n’hi ha prou de fer-se mala sang. Calma, molta calma. Però, del dit al fet, hi ha un gran tret. Amb una revolada arrenca a córrer, baixa les escales, a punt d’entrebancar-se i caure de morros. Es retroba amb la seva companya:
- Leo, Leo, no has agafat l’ascensor? –pregunta, gairebé sense alè.
- No, noia. Què et passa? Estàs sufocada –la dona para de netejar per mirar-se-la encuriosida.
- No has sentit com es posava en funcionament?
- Ara que ho dius, sí. No li he donat importància. Algunes vegades s’encalla i, de cop i volta, es posa en marxa tot sol. Són els circuits, que no van a l’hora.
- Però, ha baixat, no?
- Em penso que a la planta del carrer. Escolta, que t’ha entrat cangueli?
- No et burlis de mi. Aquí hi havia algú. N’estic segura.
- Ah, sí? Les alarmes estaven activades i detectarien qualsevol moviment.
- I si han desconnectat la del segon pis? I alertats per la remor dels esclops, l’han connectat de nou quan jo he agafat l’ascensor.
- Au va, no siguis ximpleta. Vine, anem a fer un cafè. Després t’acompanyo. Et sembla bé?
- Gràcies, Leo. La veritat és que tinc por. Què hi farem! No penso pujar sola al segon pis.
- No et preocupis. Qui gosaria entrar a robar a l’Ajuntament. No hi ha ni un euro aquí. Tampoc res de valor. Ni les pantalles d’ordinador. I quina feinada carregar-les, no?
- Tens raó. Són els nervis.
Les dues dones es dirigeixen a l’ascensor. La Leo posa la tarja i l’aparell puja. Era a la planta baixa. S’obren les portes corredisses. Entren i fan el curt trajecte en silenci fins al pis de dalt. Per fi, s’atura amb una sacsejada. Les portes triguen una eternitat en obrir-se.
La Clàudia mira a munt i avall del passadís. Surt ràpidament per a trencar a l’esquerra i empènyer la porta d’una petita cambra. Just a la dreta, més enllà, en un petit recinte, hi ha la màquina de cafè. Les dues dones esperen una estona a que s’escalfi la cafetera. Per fi surt el beuratge aigualit. Beuen en silenci. Al cap d’uns deu minuts, estan preparades per fer l’excursió.
La Leo estira els braços en senyal d’avançada. La seva companya li diu que no s’esveri.
Es disposen a inspeccionar la planta. Fan el recorregut pel passadís fins a la sala. La Leo s’ajup per agafar una barra de ferro estintolada en un racó. És un travesser d’una escala que servia al delineant per aguantar els plànols una vegada desenrotllats. Comença l’escorcoll del lavabo dels homes. A l’entrar, branda el massís artefacte com si fos una espasa. El bany està buit. La pudor de pixum tomba d’esquena. Segueixen amb el servei de dones. Ni una ànima. El contenidor higiènic, ple a vessar, emana una ferum d’arengades podrides. Les dues dones es llancen una mirada de resignació.
(Continuarà).
