No conec ningú que vulgui portar el seu fill als Joncs. De fet, crec que l’arribada al col·legi és el final d’un procés lent i dolorós, però quan hi arribes penses que s’havia d’haver fet abans.

Quan tens un fill sovint penses que és el més bonic i intel·ligent, que creixerà alt i fort i de gran podrà fer allò que ell vulgui fer, però a vegades et trobes que les coses no són com voldríem que fossin.

Quan és hora, portem el nen al col·legi, com tothom, i comencem a veure diferències amb els altres: el nostre fill és peculiar, no és com els altres. Les tutories no fan més que confirmar-ho d’una manera divertida, amb anècdotes… i qui dia passa any empeny. El nen es fa gran i els fets, tossuts, ens diuen que és diferent, que li costa aprendre les coses, que no les entén com ho fan els altres… Apareix la idea que li cal ajuda i que potser convindria anar a veure algun especialista.

És en aquest moment que comença un llarg periple amb visites ingrates a metges i especialistes, i entrevistes amb els professors.

Els pares anem perduts, sabem que alguna cosa passa, però ningú ens parla clar i nosaltres tampoc volem sentir allò que comencem a pensar, que aquest no és el seu lloc, que potser li caldria anar a un col·legi d’educació especial. El nen continua anant al col·legi i va quedant apartat del procés normal d’aprenentatge, és diferent. Ni saben com l’han de tractar ni tenen els recursos per fer-ho. L’accepten i se l’estimen, però no està al seu lloc.

Està clar que costa molt assimilar-ho, tenim un fill especial, diferent i que ja no podrà ser el que ell vulgui, té uns límits propers, hem de refer tot el que havíem pensat quan l’esperàvem. És una assimilació que fa mal, costa de pair… fins que s’interioritza. És en aquest moment que el tornes a veure com el que és, el nostre fill, amb totes les seves possibilitats i limitacions, com tots els altres!

Ja sabíem de l’existència d’aquests col·legis, fins i tot en podíem nomenar algun, però no havíem estat a cap. En el nostre cas coneixíem un dels fundadors del Joncs i de seguida hi vàrem pensar: les informacions no podien ser millors i hi vàrem anar.

Recordo perfectament el primer dia que hi vàrem entrar; tot i que ho tens interioritzat, et fa mal, és com una derrota. Aquell dia ens vàrem entrevistar amb l’Anna i en Lluís, la psicòloga i el director del col·legi, i ja us podem assegurar que saben el que es fan. Va ser una conversa franca i directa, ja no calia anar amb eufemismes. Si vàrem entrar amb sentiment de derrota, nosaltres vàrem marxar convençuts i sobretot molt tranquils. Per primera vegada a la vida d’en Joan teníem clar que aquell pas era exactament el que calia fer.

El col·legi desprèn un esperit especial, molta professionalitat i i sobretot molta estimació per la feina i per tots els alumnes. Veníem d’un col·legi de 40 alumnes per professor i aquí hi ha tres alumnes per cada mestre, l’atenció no pot ser millor.

Ens faltava repetir la visita, però aquesta vegada amb en Joan i els seus germans. Calia veure com s’ho agafaven, especialment ell. Faltaven pocs dies pel començament de curs, ja us podeu imaginar que tothom estava molt atrafegat amb els preparatius, però quan ens varen ensenyar les instal·lacions tothom deixava el que estava fent per rebre’l amb molta estimació i enraonaven una mica amb ell.

Ara ja fa uns quants anys que el nostre fill va als Joncs, de Sarrià de Ter, i tenim el convenciment que va ser una decisió que vàrem prendre massa tard; ho havíem d’haver fet molt abans i estem segurs que compartim aquest sentiment amb tots els altres pares.

Avui es parla molt de l’educació inclusiva, que els nens amb necessitats especials haurien d’anar a l’escola ordinària juntament amb els altres.

Segur que hi ha a qui li pot anar bé, al nostre fill li ha canviat la vida anar als Joncs, no sabem què podrà arribar a fer, però sabem que si continua envoltat de gent que se l’estima i se’n preocupa segur que serà feliç, i això és exactament el que volem que sigui.