Quiosc

Diari de Girona

Jordi Costa Subirós

Els habitants del subsòl

Una de les peculiaritats del turista d’estiu és el seu caràcter infantil. Però no perquè sigui un immadur o faci rebequeries o petarrells. El personatge, igual que una criatura, manifesta un interès desmesurat per tot el que l’envolta. Ho mira tot amb ulls com plats, tot ho vol tocar, tot s’ho vol emportar a casa, i a fe de déu que ho aconsegueix gràcies al seu mòbil. Vol viure l’experiència –que durant la resta de l’any se li escamoteja– que la vida és una caixa de sorpreses. Durant els mesos coneguts com a laborals tot ha de ser una bassa d’oli. Penseu que els canvis imprevistos quasi mai auguren res de bo. No seré jo qui critiqui que el nostre turista anheli el dia que per fi es podrà capbussar en les aigües blau turquesa de la platja paradisíaca de les seves vacances. En el seu afany de felicitat estiuenca anirà a l’aeroport amb l’esperit aventurer del coronel Tapioca. Ignora si li han cancel·lat o no el seu vol i, en cas que la fortuna l’acompanyi, ignora si haurà de sojornar una temporada a l’aeroport . En cas que les vacances se li hagin desinflat com un globus, la vida –que no està al dia pel que fa a les innovacions pedagògiques– li acaba d’explicar amb una clatellada allò que els nostres docents no s’atreveixen a explicar als nens i els llibres d’autoajuda no diuen per raons òbvies, que el desastre, com deia Maurici Blanxot, té cura de tot. En cas que el turista aconsegueixi arribar al seu destí sobreviurà amb dignitat sempre i quan sàpiga harmonitzar paciència i humilitat, dues virtuts imprescindibles per no defallir en una cua. Si no és així, quan finalment accedeixi al Louvre o al Empire State Building els residus d’enteniment que li quedin no li permetran entendre res. Visitarà les guies turístiques de la ciutat. Llocs infectats de lladregots i especialistes en enredar turistes. Llocs que fan pudor a pixum i a glàndules sudorípares. Llocs on mai se li hagués ocorregut perdre’s si no fos per la seva condició de turista. A Girona, el turisme s’agrumolla al voltant del Cul de la Lleona, i com no pot besar-li el cul, el fotografien des de tots els angles possibles.

Hi ha una similitud conceptual entre fer de turista i anar a la platja. Si qui es passa el dia estirat a la sorra, ara de boca enlaire, ara de boca terrosa, mentre el sol es mostra inclement amb la seva epidermis i amb les seves neurones, l’obliguessin a fer-ho, esgrimiria la carta fonamental dels drets de les persones i presentaria una denúncia per tortura i opressió. Desenganyeu-nos, el millor de les seves vacances serà tornar a casa. Si li queden pocs dies abans de començar la feina els dedicarà a reposar i ... sí, ironies de la vida, a fer unes mica de vacances.

No era la meva intenció parlar del turisme i de les vacances. Volia parlar de les rates, uns rosegadors que no es mereixen la seva mala fama, però el meu cervell, per allò de les afinitats electives, m’ha jugat una mala passada. La cosa venia a tomb per l’intent d’amotinament de fa uns dies d’un escamot de rates a la Plaça de Catalunya de Barcelona i que fou avortat amb diligència per l’equip de control de la fauna del subsòl. Els habitants del clavegueram –on van a parar tots els nostres detritus, tot el que abominem i on l’atmosfera és mefítica i nauseabunda –posseeixen la saviesa que dona viure enmig de l’obscuritat sense un raig d’esperança. No diuen que quan el canvi climàtic acabi amb tots els habitants de la superfície de la terra, les rates agafaran el relleu i es convertiran en l’espècie escollida? Discrepo, jo apostaria per les formigues. La seva laboriositat incansable es mereix un reconeixement.

Compartir l'article

stats