Quiosc

Diari de Girona

Pep Prieto

L’aigua

Com a societat ens encanta mirar cap a la ficció i atorgar-li el poder de preveure les coses. Hi ha una catàstrofe o un gir de guió que no entén de fronteres i immediatament apel·lem a la clarividència de llibres, pel·lícules i sèries per avançar-se als esdeveniments. En fem articles, ho convertim en tema de conversa recurrent i ens meravellem de la imaginació aliena, com si es tractés d’un impossible que s’ha fet realitat. Tant li fot si els senyals i les pistes ja eren allà, la cosa és que els Simpson ho van predir. Va passar amb l’11-S, quan ens vam dedicar a associar els fets als escenaris previs de ficció, i va passar amb la pandèmia, quan pel·lícules com Estallido o Contagio van convertir-se en les més vistes de la seva plataforma. Hi ha en aquesta tendència, però, la trista crònica d’una indolència, d’una indiferència col·lectiva davant un problema fins que no ens esclata a la cara. És exactament això el que està passant amb l’aigua, aquest bé sovint equivocadament sobreentès i que ara, amb les dades de sequera a la mà, apunta a una escassedat més imminent del que ens agrada admetre. La pregunta a fer-se és si no seria millor escoltar ara les advertències de la ficció (que n’hi ha, i molta) que no esperar-nos a que arribi el moment de les restriccions. Una cosa és fer de cunyat amb els fets consumats i una altra de molt diferent és esperar a que Mad Max es faci realitat per reaccionar. Com amb tantes coses, fa la sensació que aquest és un d’aquells temes que els veiem a venir però treballem les possibles solucions al ralentí. Sí, hi ha més consciència del món al que ens aboquem i en moments esporàdics s’han fet infraestructures que ens permetrien afrontar-ho, però la prova que hem de fer molt més és que el problema ja ha adquirit la dimensió d’un inevitable. Només especulem amb el quan, no amb el què. Per tant, faríem bé de prendre’ns-ho seriosament, acceptar que aquest estiu no està essent gens normal (o que potser la normalitat serà així a partir d’ara) i centrar els esforços de tothom a evitar un drama més que anunciat. Sobretot perquè l’experiència dels darrers anys ens ha demostrat que mai pots donar res per suposat i que, al capdavall, la ficció imagina escenaris apocalíptics perquè la realitat no para de plantejar-li idees factibles. I convé recordar que en aquests dilemes distòpics, en aquestes fabulacions del futur que ens espera, sempre hi sortim perdent nosaltres.

Compartir l'article

stats