Quiosc

Diari de Girona

Callahan Ruiz

Oh, Sandy!

Devien ser mitjans dels vuitanta quan vaig veure Grease per primer cop, en una emissió a TVE. Per tant, al bell mig de l’ull de l’huracà de la dècada que va viure el més gran boom dels gèneres fantàstic i d’acció que marcarien a més d’una generació, un petit musical (va costar només 6 milions de dòlars!), treia el cap per aixecar la mà i reivindicar –gràcies també als videoclubs i als VHS– el seu espai. El film es va estrenar l’any 78, cert, però com d’altres també icònics sorgits durant les darreries dels setanta (Star Wars, Superman o Alien), va ajudar a encetar uns nous anys curulls d’alegria juvenil, color, optimisme i, sobretot, amor per un cinema d’entreteniment de qualitat. En aquest context, Grease va ser un petit miracle, un bolet meravellós que va captivar, fins i tot, a qui els musicals, encara avui, no ens han dit mai massa res. El guió era tan senzill i els actors estaven tan bé, que la resta fluïa de manera automàtica, amb absoluta naturalitat. A tot això cal sumar, òbviament, una banda sonora inigualable, d’aquelles que a la primera passada et perforen el cervell i ja no t’abandonen mai, amb cançons mítiques del pop/rock com el tema principal dels crèdits inicials, compost pel líder dels Bee Gees, Barry Gibb, i interpretat per Frankie Valli dels The Four Seasons (a qui el mestre Eastwood va dedicar el biopic Jersey Boys), i la resta de la tracklist, amb hits com Look at Me, I’m Sandra Dee, Summer nights, l’encantadora Hopelessly Devoted to You o l’himne You’re the One That I Want.

Tornar a Grease, avui, és retrobar-se amb Danny Zuko i Sandy Olson, els joveníssims i immortals alter ego de John Travolta i Olivia Newton-John, però sobretot és recordar què és l’amor i tot allò que implica, bo i dolent, fins i tot quan aquest no t’interessa. La mort de l’Olivia la setmana passada (maleït càncer!), és l’entrada a l’Olimp etern de Xanadú de la Sandy –sinó hi era de fa temps–, de la primera gran musa de l’amor cinematogràfic de molts i moltes. Jo me’n vaig enamorar quan encara no sabia ni què era això, i sempre que he tornat rere ella, potser perquè sempre em recorda com m’he desviat a la vida de la seva imatge, ho he tornat a fer. Perquè la Sandy, més enllà de la senzillesa i l’origen benestant que l’embolcalla, representa la dona que sap sempre el que vol i que, mai a qualsevol preu, lluita per canviar, superar-se i aconseguir-ho tot alliberant-se d’excuses, lligams i convencions del passat. Les insofribles noves generacions que s’ofenen per tot menys pel reggaeton, la vocalització de la Rosalía o els xiuxiueigs erràtics de la Billie Eilish, us diran que simbolitza la submissió a les relacions tòxiques, a l’heteropatriarcat, a la cultura masclista i a més coses que, no sense respecte, em passo pel folre de l’entrecuix. Com de fet faig sempre amb qui costa de contextualitzar i extrapolar. I d’etiquetar abans de pensar.

Compartir l'article

stats