Quiosc

Diari de Girona

Agustí Casanova i Masferrer

Romeries i pelegrinatges

La meva infància i part de la meva adolescència es va descabdellar en el nacionalcatolicisme. Nascut el 1946, uns anys després de la guerra civil, la societat estava saturada d’un fervor religiós verdader o hipòcrita. En Franco havia pactat amb l’església que, si donava ple suport al seu alçament militar, el seu cop d’estat, i el presentava al món com una croada contra el comunisme i l’anarquia, els delegaria l’educació dels infants; igualment podrien sembrar el país de centres d’ensenyament, col·legis i internats, que significarien un bon negoci i els nens ensinistrats per ells usarien de grans els seus serveis (bateig, comunió, confirmació, enterrament, funerals, etc.).

L’ensenyament religiós, moral i acadèmic va córrer a càrrec preeminentment de les ordes religioses i les escoles nacionals de mestres civils eren controlades pels rectors dels pobles, que el dissabte al matí venien al col·legi a fer una prèdica i a obligar-nos a assistir a la missa del diumenge o seríem castigats físicament i moralment.

La paraula romeria ve de romer i designava als peregrins que es dirigien a Roma. Una romeria pot ser un viatge a un monestir on es va a lloar una santa o el patró de la vila, també pot ser una festa en un espai urbà o en una prada de la muntanya.

Abans era molt clara la diferència entre la romeria i la peregrinació, ara tot és festiu i alegre i algunes es mantenen perquè hi ha qui ho aprofita per fer un bon negoci. «Romeria d’apropet, poca cera i molt vinet», significa que sol haver-hi molta diversió i poca devoció. Aquest to festiu de la romeria va inspirar a Manolo Escobar una de les cançons més famoses: «Mi carro me lo robaron estando de romería».

Fa anys, la TV1 volia saber quina era la cançó espanyola més admirada i van quedar cinc finalistes, entre les quals Mediterráneo d’en Joan Manuel Serrat i Mi carro. Es convocà una votació i va sortir guanyadora la d’en Serrat, però alguns ho van considerar un frau perquè la d’en Manolo va ser la més votada, per folklòrica i més popular.

El pelegrinatge, a diferència de la romeria, connota una més gran seriositat religiosa i la seva finalitat és obtenir favors de la divinitat. Recordo de petit, en un any de sequera intensa, el rector, després del fracàs de recuperar un pelegrinatge a una ermita, va limitar-se a celebrar misses i algun viacrucis per demanar pluja.

Si els romers viatjaven a Roma, els peregrins catòlics anaven a Santiago de Compostel·la, els jueus a les runes del Temple de Jerusalem i els musulmans a la Meca. Els pares amb un grup d’amics amb autocar peregrinaren a Lourdes. Tres dies de vacances que els possibilitaren llargs comentaris que duraren més de dues setmanes. La mare va arribar carregada d’ampolles de plàstic amb la figura de la verge plenes d’aigua de la font miraculosa i al cap d’uns anys empolsinades acabaren a les escombraries.

Haver sortit a l’estranger els va complaure molt i tres anys després, més atrevits, van visitar les ciutats del nord d’Itàlia per acabar a Roma i el Vaticà. Aquest viatge va ser memorable, però no em van portar cap regal, perquè van trobar car el país i es quedaren sense lires.

De pelegrinatge individual per demanar a la marededeu del Santuari de la Salut un miracle per sanar una filla malalta de poliomielitis, només, n’he conegut un. Un dia vaig anar amb en Geroni, un amic del pare, a buscar bolets. Un home molt religiós i un gran xerraire; em va confessar que havia fet feia anys un vot sagrat que li representà un sever pelegrinatge d’Arbúcies a la Mare de Déu de la Salut, una caminada d’anada i tornada de més de quatre dies. La seva filla patia una malaltia incurable llavors, poliomielitis, i demanà un miracle a la Verge. Quan va arribar exhaust al santuari l’acolliren bé, li donaren menjar i li permeteren dormir en una confortable habitació. La filla es curà i ell ho considerà un miracle.

La mare m’explicava que de jove, amb l’àvia Carmeta i la seva germana, la Quimeta, anaven a peu d’Arbúcies a Santa Fe a portar flors a la verge, però el que més les atreia era un dinar de germanor en unes feixes; ella hi havia anat tres anys perquè era una romeria molt divertida. Se sortia a trenc d’alba i molts homes i dones es posaven a caminar, quan eren a prop del Santuari es paraven a esmorzar i les més bones cuineres es quedaven en el prat prop d’un rierol i esperaven els homes dels matxos, carregats de paelles, estris, i arròs, talls de peix, pop, musclos, botifarres, vi, síndries i melons.

Un dia alegre de germanor i a la tarda uns músics tocaven cançons populars i tothom ballava; al captard retornaven al poble, contents com unes pasques. La romeria era més folklòrica que religiosa, però sempre unes devotes avançaven agenollades pel temple fins a petonejar la marededeu Santa Fe.

Aquesta convivència fraternal i solidaritat veïnal s’espatllà quan en Franco va protagonitzar el cop d’estat que desencadenà la guerra civil i la llarga i penosa postguerra.

El pelegrí de Tossa de Mar encara està ben viu i pot convocar unes 1.500 persones. Va néixer en el segle XV, quan una epidèmia assotà la població. Anualment, una munió de pelegrins surten de Tossa fins a arribar a Santa Coloma de Farners. El pare pelegrí, amb el seu vot, és l’encarregat d’allunyar la pesta, que l’havia portat una barca plena de mariners morts infectats per un virus, en el dia de Sant Sebastià, el 20 de gener. La tradició exigeix menjar cargols i coca. Una bruixa va predir que la barca significaria un perill per la població, però ningú li va fer cas i a més la culparen de la desgràcia. Mal negoci ser bruixa antany.

Compartir l'article

stats