Quiosc

Diari de Girona

Salvador Sostres

Tants fantasmes

Vaig veure Seven amb la meva filla. El primer pecat és el de la gula. A mi també m’agraden molt els espaguetis amb salsa de tomàquet i que aquell pobre home l’assassinin fent-n’hi menjar fins que rebenta em va fer pensar en els meus excessos. Quan a la nit vam sortir a sopar i vaig veure Joan Laporta a Botafumiero, atipant-se com un lladre i demanant, després d’arrambar amb els pastissets del carro de les postres, tres boles de gelat d’avellana ben regades amb xocolata desfeta, vaig veure la imminent desfeta que m’esperava i em vaig posar immediatament a dieta. Vaig parar de menjar en aquell moment, vaig anul·lar el parell de plats que encara no ens havien portat i tot i que em va saber greu veure el meu president tan desbocat i malaltissament gros, li he d’agrair l’estampa perquè pocs dies de fer bondat ja m’han servit per sentir-me molt millor.

Hem de tenir algun aturador. Costa vèncer la inèrcia, però si no hi poses remei acabes fent un ridícul espantós. Jo entenc que Laura Borràs intenti fer qualsevol cosa per salvar la seva carrera política, però l’espectacle d’ahir a les Rambles en la commemoració de l’atemptat islamista de Barcelona va ser d’una profunda indignitat i no crec que ni a ella s’hagi agradat si ha tingut l’ocasió de veure’n les imatges per la televisió. Al Jan no li agrada estar tan gras. A mi tampoc.

Hi ha un moment que hem de parar. Que hem de poder dir prou. En la vida pública i en la privada. L’independentisme hagués hagut de dir prou fa molts anys i s’hauria estalviat molt de patiment estèril, moltes traïcions, molta vergonya. Haurien d’haver sabut parar quan ja veien que el seu valor i la seva generositat no estaven a l’alçada del seu repte. Quan no t’atures a temps prens mal.

També menjant això passa, i les èpoques en què estic més descontrolat, i menjo massa, amb la sensació de no poder parar i d’anar embolicant la troca cada dia amb més drama, són les pitjors de la meva vida. Els excessos no es corresponen amb més felicitat ni amb més alegria, ni tan sols en aquell mateix instant, sinó amb més angoixa, més pessimisme, més mal humor, i un lamentable estat de forma que tot ho dificulta. També escriure. I ja no diguem follar.

La gent que ens veu no gosa dir res, perquè senten llàstima. Però ni per un moment creguis que no noten fins a quin punt estàs sobrepassat. Si ets president del Barça, qui et du la contrària? Tothom vol seure al teu costat, comptar amb la teva confiança i ser convidat. Després arriben a casa i ho expliquen als seus amics o a la seva família. Normalment expliquen com de malament t’han vist i ja de passada la conversa, de manera que la deslleialtat és doble. Quan actuem amb aquesta desmesura tothom ens veu febles i s’atreveixen molt més amb nosaltres. Els fem tanta pena que pena és tot el que els provoquem, ni tan sols respecte. Fixa’t que de Florentino Pérez ningú no en diu res, i molt menys els que realment tenen accés a ell.

Laura Borràs, Joan Laporta. Jo mateix tantes vegades. Quan no duem les brides de la nostra vida se’ns nota massa i no té cap sentit la situació d’autohumiliació en què ens posem. No hi ha cap enemic que ens pugui fer tant de mal. Després un dia trobes el clic que t’ajuda a clamar-te, a frenar, i penses en el que feies quan la vida se t’escapava. Sents una barreja d’estupor i de fàstic. Seven i el Jan –i no ho dic amb cap ànim d’escarni sinó en nom del vell afecte que malgrat tot encara sento per a ell– em van ajudar a recordar tot el fàstic que jo tot sol em feia, i això em va ajudar a reaccionar. Algun dia el catalanisme s’aturarà davant d’algun dels seus infinits miralls i hi veurà reflectida la seva infinita vulgaritat. Algun dia li cauran a plom, com els anys quan passen, les absurdes, patètiques excuses, el malaltís, tribal, tecermundista i molt covard odi a Espanya per no voler acceptar-se tan fenici, sentimental i superficial com és. Algun dia viurem en pau, sense pretendre que volem més del que volem ni que estem disposats a pagar un preu que tots sabem positivament que no pagarem mai. Llavors ens faran vergonya els sonats que alguna vegada van avalar la pila de mentides i de pretextos, el mal gust, la deixadesa, l’abrumadora mediocritat. I pensarem com fou que li férem això a la nostra vida. No ho entendrem gaire, però tindrem ja el ritme nou, i no ens en farem mala sang.

Cadascú té els seus sentiments i les seves idees i jo soc el que he escrit totes les metàfores sobre els grans restaurants. Però després hi ha la realitat i com ens afecta. I aquest ha de ser el principi fonamental, i hem de saber que cada vegada que l’evitem ens fem mal, molt de mal, i que a més a més no té cap sentit perquè l’única solució és sempre tornar. Quan menges i beus molt sempre trobes un motiu ineludible per tornar a sortir aquella nit i després l’altra. No hi ha cap motiu i és només que no ets prou fort per posar ordre i manar. També el catalanisme viu –o més aviat s’arrossega– en la inèrcia i la carraca de tantes vides que no tindrien cap objecte ni cap interès si de sobte aquest gran tema s’apagués.

Avui no sopes i no passa res. No és veritat que tinguis gana. Tampoc no és veritat que visquem de genolls, ni oprimits, ni espoliats. I tampoc no passaria res si s’esvaïssin tants fantasmes.

Compartir l'article

stats