Avui fa just cinc anys vaig penjar això al meu mur del Facebook. Permeteu-me que ho recuperi. Tristament, segueix essent molt vigent.
#notincpor
Se suposa que això és el que hem de dir. Però jo sí que tinc por. Tinc por de la mala gent. Tinc por de la gent que aprofita les tragèdies per treure’n rèdit. Em fa por la gent que veu les barbaritats com una oportunitat per marcar distància entre «nosaltres» i «els altres». Siguin qui siguin els altres, perquè resulta que sempre hi ha uns «altres», i resulta que tota la mala gent sempre es troba entre aquests «altres».
Em fan por els que exigeixen als musulmans que condemnin els atemptats, però també em fan por els que diuen que si Catalunya fos independent això no passaria, i els que diuen que si això passa és perquè les idees independentistes debiliten la societat. Em fan la mateixa por els que pensen que tots els refugiats són bona gent que els que pensen que tots els nostres problemes són culpa dels nouvinguts. Tinc tanta por dels que exigeixen que participem en els minuts de silenci com dels que menyspreuen els que mostren la seva tristesa.
Avui he anat a la Rambla. Hi havia quasi més periodistes que vianants. La gent desfilava a poc a poc, s’aturava a contemplar els altars d’espelmes, flors, notes i objectes que hi havien deixat persones com tu, com jo. Com nosaltres (no com «els altres»). Feien fotos, parlaven en veu més baixa del que seria normal. Alguns pregaven. Altres estaven en silenci. També hi havia els que menjaven gelats i reien i caminaven sense parar-hi atenció. La vida continua.
En un d’aquests altars improvisats ha arribat un grup petit de musulmans. Eren tres dones i un home, i han desplegat unes cartolines escrites a mà, molt senzilles: «Sí a la convivencia y a la paz», deia una. «Denunciamos el terrorismo y lo sentimos. Barcelona amb tu», deia l’altra. Tenien, com deia en Llach, «els ulls inquiets, el cos altiu». Allà hauria volgut veure tots aquests que posen tots «els altres» al mateix sac.
M’he apropat a una de les dones i li he donat les gràcies per ser allà amb la seva cartolina i la seva dignitat. M’ha fet dos petons. Ella parlava en castellà i jo en català. Ella anava amb el cap tapat, jo, amb un vestit curt. Darrera meu han vingut dues dones més (de «les nostres», clar) a felicitar-les i a abraçar-les. Les musulmanes ploraven. La primera amb la que he parlat ens explicava el dolor que sentia. «Sóc mare, tinc família, no puc suportar el dolor que deuen sentir les famílies de les víctimes. Ho sento, ho sento, ho sento, ho sentim tant!». Una altra, en veu baixa, deia: «Tenim por, por perquè ens miren malament, però havíem de ser aquí».
Havien de ser allà. No per fer fotos de la seva passejada per la Rambla i dels altars que hi ha. Havien de ser allà per compartir aquest dolor, que no és nostre ni és seu: és de tota la bona gent. Sigui del país que sigui, professi la religió que professi, parli la llengua que parli i voti el partit que voti.
Si he de distingir entre «nosaltres» i «els altres», l’única frontera que em serveix és la de la bona i la mala gent.
