Quiosc

Diari de Girona

Albert Soler

Escopiré sobre la vostra tomba

N i Boris Vian ho descrigué tan bé a «Escopiré sobre la vostra tomba». Amb ser patètica la figura de l’expresidenta del Parlament bellugant el cul per sobre dels morts del 17-A, no ho va ser tant com comprovar que el llacisme ha quedat reduït a una dotzena d’avis histèrics. De la Laura Borràs ningú se’n va estranyar, entre el respecte als morts en atemptat i uns crits a favor que li engreixin l’ego, no hi havia dubte possible, aquí estic jo i que es fotin els morts, que s’haguessin quedat a casa aquell dia i encara estarien vius. En canvi, això dels llacistes que encara mantenen la fe va sorprendre pel seu número minvant, no pel seu comportament, que va ser l’esperat. Al cap i a la fi, dir-li fill de puta a qui està recordant el fill que va perdre en un atemptat, és el pas natural posterior a cridar-li mora de merda a una diputada. Seguint amb l’obscena escalada, el lògic pas següent ha de ser proclamar la republiqueta, ai no, que això ho van fer abans, ni fer passos quan toca saben.

Tan pocs són ja, que tenen prou feina a trobar al friqui que per norma encapçala totes les seves mobilitzacions. L’espècimen de la guitarra que es va autodeclarar víctima del terrorisme pel fet de ser català i que es va encarar amb les dignes persones que pretenien aconseguir ni més ni menys que un minut de silenci, és el mateix que en un acte llacista anterior tocava Bella ciao, perquè la Pilar Rahola convulsionés amb els seus saltirons tots els sismògrafs de Catalunya. El declivi del llacisme el simbolitza el gamarús de la guitarra, ni tan sols són capaços de trobar un cretí per a cada ocasió i han de recórrer al mateix.

El llacisme necessita un mort, el vol des de fa anys per a fer-ne estampetes i repartir-les en escoles i casals. Un mort que quedi bé en grafitis, com en Bobby Sands a Belfast. No és fàcil aconseguir-lo, ja que en un moviment covard per naturalesa com el llacisme, tothom espera que el mort sigui un altre, i així no hi ha manera. Per postres, les vagues de fam duren només del dinar al sopar, i això si aquell dia no donen berenar. El més a prop que vam estar d’un màrtir va ser quan a un dels Tururull, l’hamburguesa de la presó li va produir flatulències.

Ja és mala sort per al llacisme que no morís cap dels 3.000, o 30.000, què sé jo, represaliats, ni que fora d’un atac al cor o per la Covid, que ja s’apanyarien per a incloure’l en la llista. És que ni en la Guàrdia Civil pot ja un confiar quan la necessita.

- D’algun lloc hem de treure el mort, i si l’1-O no vam aconseguir més que una senyora a la que li van tocar el pitram -amb això no anem enlloc-, ens pot valer el 17-A, o sigui que a dir que l’atemptat el va organitzar l’estat espanyol.

I en això estan els iaios. En això i a cridar-li «presidenta» a una destituïda. S’observa que la realitat no els importa gaire.

És igual que el mateix cap dels Mossos que els llacistes tenien com a heroi major de Catalunya, rebutgi taxativament aquesta teoria i fins i tot elogiï la col·laboració del CNI, què sabrà aquest home, el que importa és el que digui un carcamal amb una guitarra que insulta a la mare d’un nen mort.

Compartir l'article

stats