Fa molts anys, el govern d’Espanya va promoure una campanya d’anuncis, gairebé electorals, que encoratjava l’ús del preservatiu amb la frase «póntelo, pónselo». Evidentment, va tenir molt d’èxit i va ser molt elogiada. Però a mi em va semblar un disbarat, perquè, per a mi, era un missatge subliminal que venia a dir «fes el que et vingui de gust i no t’amoïnis per les conseqüències». Considero que va ser el primer pas de la propaganda de l’incivisme. No recordo que això s’hagués fet mai.
Sortint del règim franquista, era lògic que en un ambient més democràtic es volgués corregir l’excessiva repressió que existia en la manera de viure, però crec jo que la voluntat d’allunyar-se de la filosofia nacionalcatòlica, sense mirar els estàndards europeus del moment, va girar massa la balança. La benintencionada decisió d’optar per les llistes tancades i la disciplina de vot ha introduït en tots els nivells de govern, estatal, autonòmic i local, molts exemples de corrupció. De tots els nivells.
Vaig conèixer fa temps un cas gairebé intranscendent. En una visita d’una obra municipal, per tant relativament propera, després que el contractista portés el tècnic municipal en el seu cotxe, el tècnic va demanar al contractista si li podia donar el tiquet de l’autopista per a afegir-lo a les seves despeses de viatge. Potser era per a compensar una altra despesa sense tiquet. Tot pot ser. Però a mi m’agrada posar-ho com exemple de quins poden arribar a ser els nivells de corrupció a que ens ha portat el missatge subliminal de «fes el que et vingui de gust i no t’amoïnis per les conseqüències».
Tots hem sentit parlar de les corrupcions de molt més volum, a vegades enorme, atribuïdes a persones de més o menys nivell, i hem comprovat les poques probabilitats que els tràmits judicials acabin amb una sanció exemplar als corruptes, útil per a dissuadir de la repetició d’aquestes pràctiques i fer veure que els governs de tots els nivells administratius busquen, amb mesures eficaces i no propagandístiques, fer més difícils les corrupcions. Al nostre país, i tal com estem, crec que és absolutament necessari inhabilitar per a la política tot corrupte amb sentència ferma.
La lectura de la crònica Inhumanitats, de Joan Ferrerós, a la plana 6 del número de maig-juny de la Revista de Girona, m’ha fet recordar la possibilitat -jo en tinc la certesa-, de com hem arribat a on som: la progressiva adopció per interès electoral del «fes el que et vingui de gust i no t’amoïnis per les conseqüències».
Copio literalment: «Inhumanitat. Una punyalada en una baralla, un tret en un assalt, una mort per distracció conduint són accions inacceptables, però humanament comprensibles. De vegades, però, incidents aparentment similars superen el llistó de la inhumanitat. A l’AP-7, dos camioners es piquen, aturen els tràilers de costat al bell mig de l’autopista i, peus a terra, s’agredeixen físicament. Cap dels dos va tenir en compte el que succeiria immediatament després, perquè el menyspreu pels altres només era comparable al volum virtual dels seus testicles. Tot seguit, un cotxe xoca contra un dels camions que han envaït els carrils i a continuació aquest vehicle és planxat per un tercer tràiler que, inevitablement, topa amb la insospitada muralla i mata el conductor, que era a dins. Mentrestant, i com a fet perifèric, un dels energúmens (de, Déu meu, cinquanta-sis anys) clava unes tisores a l’abdomen de l’altre. A Empuriabrava, un conductor mata un jove que anava en patinet. Pot passar. Però resulta que l’atropella deliberadament, ignorant les advertències i, segons els urbans, donant gas en lloc de frenar. Un tipus amb tres gossos obstaculitza l’entrada d’un supermercat figuerenc. Quan la patrulla li demana de canviar-se de lloc perquè no deixa passar, l’individu incita els animals a atacar el guàrdia, i el mosseguen. I acabem. Una vella de noranta-cinc anys resulta malferida en ser violada ... amb el puny de l’agressor. La van haver d’operar d’urgència».
Ja sé que la realitat mitjana no és tan greu com aquesta llista de fets recents. Però la falta de civisme que es va propagant pel país, alguna mesura de correcció demana als polítics. Però, per favor, no demaneu l’enduriment de les lleis, que poca cosa arregla. Demaneu més aviat que els pares, mestres i amics facin el que puguin per a millorar els cors, o els cervells, de la gent.
Ja sé que arreglar-ho necessitarà temps i no es pot ser impacient. Però amb uns polítics acostumats a les llistes tancades i la protecció de la disciplina de vot, no hi veig altra solució. Sobretot, que ningú s’oblidi de fer el que li vingui de gust, «però evitant conseqüències dolentes per als altres».
