Quiosc

Diari de Girona

Dino amb una família que viu al bosc. Ho fem a fora, sota l’ombra d’uns arbres grans i alts com el sostre d’una catedral. Hi ha embotits, vi i postres casolanes a taula. Són els típics pagesos toscos, d’aquest català tancat que amb prou feines mou la boca en parlar. Estar sota els arbres, a la fresca, amb aquesta olor de pi que ho envaeix tot, sembla un luxe.

Aquest mateix matí la família ha estat plantat arbres perquè, d’aquí a setanta anys, els seus nets tinguin llenya. Han fet el compte i s’han estat esperant fins a aquest any per plantar aquell terç de terreny contigu, com en anys anteriors han estat plantats la resta. Al principi crec que és una cosa així com una broma, però no ho és. Ells, asseguren, estan utilitzant per als hiverns la llenya que van plantar els seus avis, fa setanta anys, en el mateix lloc.

La concepció del temps de vegades sorprèn. Comento a la meva dona que, a com estan les coses, és possible que el proper a la cadena successòria familiar es faci una vaginaplàstia i se’n vagi a viure Las Vegas des d’on, ja fet instragramer, pugi vídeos jugant a la ruleta. Un no sap mai, en aquests temps, que pot passar l’endemà, com per aturar-se a pensar en què faran els teus gens d’aquí a setanta anys. La meva dona comenta que soc un pessimista convençut i que la idea de la família és maca. Jo crec que, cadascú, amb la idea del temps fa allò que pot. La porta de la millor manera.

A la nit assisteixo a un d’aquests sopars de barri que solen reunir als seus veïns en una mateixa taula al mig del carrer. Els veïns han posat banderins de colors i unes estovalles blanques, i sobre la taula es veuen pastissos de tota mena, sidres, cava i cervesa. Com que molts venen d’alguna part d’Espanya, porten menjar tradicional dels seus pobles. Algú comenta que el seu avi, en aquell mateix barri, assistia als mateixos sopars a la fresca de feia més de cinquanta anys, quan la ciutat encara era un poble i que és bonic que se segueixin fent.

Noto en el mateix dia certa tendència quotidiana a fer-nos amb el passat, de la manera que sigui, i projectar-nos en el futur. I això que podia sonar arrogant, a l’agost, quan tot s’atura, potser és degut a la calor que està caient, resulta fins i tot divertit. Quan l’any comenci deixarem de pensar tant en un altre temps, perquè el present vindrà a nosaltres de manera rotunda, inevitable. Però l’agost té aquesta particularitat en la (encara) que ens podem projectar.

Compartir l'article

stats