En un traster, entre la col·lecció de vinils familiars guardats quan el tocadiscs va passar a l’altra vida, hi ha un disc de la Núria Feliu de 1981, Viure a Barcelona, íntegrament dedicat a la ciutat comtal. Una de les seves cançons, que no fallava mai en els concerts de la intèrpret, traspassada aquest juliol a Sants, barri on va néixer i del qual era probablement l’habitant més popular, és Mireu com va, mireu com ve. Fa anys vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-la cantar a pocs metres meu tot gravant un programa als estudis de Sant Cugat de TVE. Llavors li vaig dir que, per a mi, és la cançó més feliç (altres dirien que innocent), que pot escoltar un barceloní respecte la seva ciutat. «Mireu com va/ Rambles avall/ tot un estel de bohemis i artistes/ mireu com ve/ Rambles amunt/ tot un esbart de mariners i de turistes/ mireu com va/ mireu com ve/ tota una colla que no tenen res per fer/mireu com va/mireu com ve/ la vida per carrer». Lletra de Guillem d’Efak i música d’Antoni Parera. Com deia Luis Arribas Castro, «la ciudad es un millón de cosas».
Una nit d’aquesta setmana em vaig dedicar a buscar per la xarxa gravacions de la Núria Feliu i, com que per internet passes ràpid d’una cosa a l’altra, recuperava cançons d’altres intèrprets amb les Rambles barcelonines com a protagonista. Se n’ha parlat molt d’aquesta via ciutadana aquesta setmana. Era el cinquè aniversari de l’atemptat de les Rambles. El fet que hi haguessin morts, ferits i familiars directament afectats d’un total de 35 nacionalitats diferents demostra que aquell passeig és molt atractiu pels que ens visiten (més que pels de casa) com un símbol de la llegenda romàntica de la ciutat amb flors i floristes, ocellets, establiments singulars, etc. I recordava aquella tarda, dalt de la barca, en plena badia de Fornells, a Aiguablava, quan pel mòbil començaven a arribar les primeres notícies. I la tornada silenciosa de tots cap a port quan cada novetat empitjorava l’anterior. Crueltat i dolor a casa nostra, no era una pel·lícula.
La setmana havia començat amb unes declaracions del major Trapero, aquells dies el cap dels mossos d’Esquadra. De l’entrevista en podríem comentar moltes coses, però em va quedar la idea que les víctimes foren ràpidament oblidades per les institucions i per la societat o els mitjans. I desateses en el suport i en l’estimació i empatia en els anys següents. És cert. I ho tinc més clar quan la notícia d’aquell dia o les portades dels diaris de l’endemà de la commemoració, per sobre de l’acte en si, eren sovint sobre el lamentable incident d’un grup de persones que varen interrompre el minut de silenci, posteriorment saludades per Laura Borràs. Entre els que van aprofitar per esquinçar-se les vestidures davant d’ella (a vegades hipòcritament) i també bona part dels seus companys de partit que volen passar pàgina amb ella, jo crec que tot això li sortirà car pel que fa a la seva carrera política. Un contenciós «local» ha tapat la repercussió d’una reivindicació per la pau que volem que s’escolti des de les Rambles cap al món.
Pocs dies després de l’atemptat de l’agost de 2017 vaig voler tornar a les rambles. Visita solitària i silenciosa, em va semblar per les mirades que amb certa complicitat amb els, aparentment, pocs indígenes que envoltaven als turistes. Trencat aquell primer dia hi he tornat, com he fet sempre, sovint, malgrat que el vial barceloní ha perdut ja tantes coses del passat. D’infant, a les visites amb els meus pares ens aturàvem en caure la tarda a Canaletes per escoltar els «savis» del Barça pontificar sobre les virtuts i defectes de l’equip. Ja més avall, a la xarcuteria «La Castellana», berenàvem per agafar forces i mitja dotzena de botigues motivaven la nostra visita sistemàtica abans d’emprendre el retorn a Girona.
Barcelona, malgrat tot, sempre. Per la capital catalana, tan avariciosa sovint cap a les terres i la gent de comarques, hi tinc tota la simpatia. Encara que aquells que ara manen hagin instaurat un model de ciutat basat en la inexistència d’aquest. És la ciutat del no. Del no a tot. Em dol que les imatges d’un robatori a les platges davant de les càmeres televisives o del rellotge del davanter culer Lewandowski facin la volta al món convertint-se en un espot publicitari negatiu de primera. Igual que necessitem els 46 gols de Lewandowski com a cadascuna de les seves tres darreres temporades ens cal, amics i amigues de Barcelona, que decidiu què voleu ser de grans. I que tots en gaudim.
