Quiosc

Diari de Girona

Ferran Vallespinós Riera

Canvi climàtic... i què?

Es considera que el geòleg nord-americà Wallace Smith Broecker va ser el primer científic que va formular l’any 1975, en un article publicat a la revista Science, el concepte d’escalfament global produït per l’increment de les concentracions de diòxid de carboni a l’atmosfera. No obstant això, el concepte de canvi climàtic va tardar a penetrar en el món de la ciència i també de la societat. Fixeu-vos que, l’any 1992, la decisiva cimera de la Terra a Rio de Janeiro es va centrar molt sobre la qüestió del desenvolupament sostenible, però cap dels 27 principis fonamentals de la declaració cita el canvi climàtic, encara que se’n va començar a parlar.

El primer informe d’avaluació del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) tot just s’havia acabat dos anys abans i que va servir com a base per a la primera convenció sobre clima celebrada a Berlín l’any 1995 (l’anomenada COP1; ara ja en portem 26 i així estem). Des de llavors, els successius informes de l’IPCC (enguany s’ha publicat el sisè) han aconseguit un ampli consens científic sobre els greus problemes que està provocant el canvi climàtic (increment de la temperatura mitjana, desgel, major freqüència de fenòmens extrems, augment del nivell del mar) que posen en perill el model actual de civilització a la Terra. No és el primer cop que succeeix un canvi climàtic a la llarga història de la Terra, però sembla que és més ràpid que mai i que l’ha provocat la mateixa humanitat amb el consum massiu de combustibles fòssils.

No obstant, el consens científic no és total: recentment un grup important i significat de científics italians ha fet un manifest reconeixent el canvi climàtic i negant a la vegada que l’home en sigui el responsable. Embolica que fa fort!

Sigui com sigui, el tema del canvi climàtic ha entrat a fons a l’agenda política a tots nivells. Es celebren grans reunions mundials per solucionar el tema, amb més xerrameca que resultats. Tothom s’ha declarat en emergència climàtica, des de grans ciutats a petits pobles, amb plans de lluita contra el canvi climàtic. Les administracions locals es van comprometre a reduir les emissions, en incrementar l’eficiència i la producció d’energia renovable (el famós 20/20/20) per a l’any 2020, que una maleïda pandèmica va esgarrar la festa. Surten personatges icònics, com la Greta Thunberg, que clamen per un acord global. Les tertúlies estan farcides de «todòlegs» que pronostiquen futurs esgarrifadors i els mitjans de comunicació parlen sovint del tema. I les administracions que ens afecten (Europa, Espanya, Catalunya) tenen magnífics plans de lluita contra el canvi climàtic, amb grans objectius per al 2030 i 2050, que suposen de deixar de consumir combustibles fòssils, els culpables de tot plegat, i fer una transició energètica (que no ecològica) amb tots els ets i uts.

Després de superar a mitges una pandèmia, estàvem instal·lats en un compromís ferm per a lluitar contra el canvi climàtic, preocupats per patir els seus primers efectes (estius amb temperatures molt altes, onades de calor més fortes i duradores que mai, grans tempestes). I vet aquí que ha bastat una estrambòtica guerra (a Europa clar, perquè les de fora no compten massa) i que un dictador imperialista hagi tallat a mitges l’aixeta del gas que alimenta a l’Europa Central, per enviar ràpidament en orris molts dels nostres compromisos.

En efecte, el gas i la nuclear han estat declarades energies verdes, es volen construir més centrals nuclears i perllongar les existents, es reobren les centrals tèrmiques que funcionen amb carbó (el combustible més contaminant de tots) i Espanya es converteix en un centre per enviar gas a altres països gràcies a la nostra capacitat de regasificació, encara que sigui en part un gas liquat procedent del fracking nord-americà, procés tan contaminant que està prohibit fer a Espanya (es veu que si es fa lluny ja no afecta al canvi climàtic). Curiosament i en molt temps, els cicles combinats (que cremen gas) han estat la tecnologia amb més pes a la producció (un 31,1%) del mes de juliol, en plena crisi pel gas, que demostra que seguim lluny de poder garantir el subministrament energètic només amb renovables. Un panorama força penós, per dir-ho suau.

És a dir, som conscients que el canvi climàtic és potser el principal problema de la humanitat i els científics ens indiquen quin és el camí per no arribar als efectes més catastròfics, encara que n’hi ha prou amb una amenaça llunyana de patir restriccions de gas o electricitat per fer passos (incipients de moment) per a retornar a la senda equivocada de no reduir significativament les emissions de CO2. És evident que no estem disposats a segons quins sacrificis a curt termini per uns suposats beneficis a obtenir en el futur, encara que ens hi juguem el planeta. I la majoria de polítics, porucs i vot-depenents, legislen per superar els entrebancs d’avui i obliden el demà, amb un discurs contradictori: s’omplen la boca pel seu compromís contra el canvi climàtic i a la vegada valoren la possibilitat d’obrir de nou les tèrmiques de carbó o fer servir a dojo el gas de fracking.

Al reflexionar sobre aquestes qüestions, m’adono de la fragilitat en què estem instal·lats. Una pandèmia o una guerra propera fan trontollar la seguretat en què vivíem. I cada cop tinc més clar que cal canviar el model. El desenvolupament no pot estar basat en un consum creixent de recursos i energia, per més renovables que siguin: res pot ser infinit en un món finit. Malthus fa molt temps i el Club de Roma cinquanta anys enrere, ens van avisar.

O canviem el model o les circumstàncies ens obligaran a canviar-lo.

Compartir l'article

stats