Quiosc

Diari de Girona

Lluís Busquets i Grabulosa

La magnitud de la tragèdia

Abans de concretar l’impacte del conflicte bèl·lic Rússia-Ucraïna, la PIMEC recollia el malestar econòmic que, segons els seus càlculs, hauria d’afectar el negoci de més del 60% de les pimes, de les quals el 16% no podria seguir la seva activitat si no s’aturava, cosa que posava en perill més de 320.000 lloc de treball. La guerra va fer vessar el got enlairant els preus del gas i el petroli i, de retruc, també els de l’electricitat i carburants. Conec un pastisser que em va dir que amb la puja de les tarifes elèctriques no se’n sortia i pensava tancar l’empresa. De 52€ per MWh (preu industrial del mercat majorista) l’octubre de l’any passat, l’electricitat havia pujat als 209 €, el gener d’enguany a 210 € (i no havia començat la guerra), el passat 5-III i a 369 € i va arribar al pic de 559 el dia 8-III.

Ja sabem que el polèmic model en qüestió l’assenyala l’energia més cara que s’està produint en aquell moment, de manera que l’evolució del preu del gas va ser el responsable del 50% d’augment del preu de la llum. Al mercat de referència d’Europa, el Title Tranfer Facility (TTF) holandès, fundat el 2003 per Gasunie, la companyia holandesa de les infraestructures per transportar el gas pels Països Baixos i Alemanya, el juny del 2020 estava en 6,178€ per KWh el desembre havia pujat al 19,12 €, a l’agost del 2021 estava a 50,34 €, el setembre a 97,78 €, el març passat a 98,75 (és a dir, fregava els 140 $). El preu del petroli també pujava: dels 76,33 $ per barril de Brent, el de referència a Europa, el juliol del 2021 havia passat a 70,57 $ el novembre i el març passat estava a 117.81 $.

La guerra d’Ucraïna ha provocat una espiral alcista en cascada perquè encareix la producció i transport de molts productes i serveis. Fins al punt que ja s’ha detectat escassetat de determinats components i de matèries primeres. Pimec insistia a demanar una reforma profunda del sistema, que, entre altres coses, desvinculés el preu del gas i de la llum, penalitzés els productors d’electricitat que obtenien beneficis escandalosos segons l’Agència Internacional de l’Energia i el desplegament de subvencions per promoure la transició energètica a fi de no dependre tant de les fonts cares i contaminants. El malestar havia d’arribar al carrer per força. Primer foren els transportistes i els pescadors (aconseguiren una bonificació del preu dels carburants); tot seguit als petits consumidors, als autònoms, a les pimes i a les grans empreses. Era evident que el debat energètic no podia esperar més. Tot i que gasísticament Espanya depèn d’Algèria i dels EUA, el temor del tall de subministrament de gas i petroli rus ha causat molts nervis i ha volatitzat els preus.

Per això Pedro Sánchez es va moure per Europa a finals de març per aconseguir la denominada «excepció ibèrica», que els mitjans li van comprar i que no és altra cosa que un paraigua que li permet, a ell i al portuguès Antonio Costa, deslligar el cost del gas de la formulació del preu de l’electricitat, de manera que la factura de la llum deixi de ser un article de luxe. Per això el passat 27-III el preu de l’electricitat, que el 8-III ratllava el 559 € el MWh. queia als 219,42 € el MWh, un 8% menys que la vigília, tot i multiplicar per cinc els 41€ d’un any enrere.

El problema, segons molts experts, era afrontar el problema energètic amb mesures de xoc que ajudin temporalment als col·lectius més perjudicats, sense anar a l’arrel del problema, tot considerant-lo conjuntural. I el problema és triple: la fixació de preus, la dependència energètica d’Europa i la manca de polítiques serioses que apostin per les renovables. Entre ells, Antonio Turiel, investigador del CSIC i expert en recursos energètics alçà la veu de manera original. Per a ell, substituir els combustibles fòssils per l’energia renovable elèctrica de caire industrial per la qual s’aposta és una equivocació, perquè aquesta energia també depèn de materials ja escassos o que ho esdevindran aviat si tothom opta pel mateix camí. No es tracta d’aplicar els mecanismes de sempre, sinó d’abordar la transformació que hem de fer del model social i econòmic. L’ideal capitalista del creixement infinit s’ha acabat, perquè els nostres recursos són finits. Caldria: 1. una reforma radical del sistema financer, per obtenir projectes d’interès comunitari sense esperar-ne interessos; 2. autosuficiènia alimentària; 3. relocalitzar la producció; 4. canviar el paradigma de relació producció-consum i cal pensar en un decreixement seriós més enllà de la demanda de l’Agència Internacional de l’Energia: no agafar el cotxe els dies festius; 5. Saber que estem consumint més energia que mai en el planeta i que cal que tots plegats consumim menys.

Per a aquest científic, la guerra d’Ucraïna simplement ha accelerat uns processos que ja estaven en marxa i que van lligats: segons ell, no ens adonem de la magnitud del problema, perquè l’equilibri entre oferta i demanda s’ha pogut resoldre, de moment, pujant els preus, però ara vindrà la mancança d’aliments vist el preu i escassesa dels fertilitzants fets amb gas. Entrarem en una nova dimensió de crisi alimentària, més enllà de l’encariment dels transport i els fertilitzants nitrogenats, perquè Rússia ha envaït el graner d’Europa, un país de 40 milions d’habitants amb capacitat de nodrir 600 milions de persones. Hi haurà insuficiència de cereals arreu del món (i Àfrica ho patirà més) i, tot seguit, vindrà la crisi del dièsel, perquè, des del 2012 ja es notaven símptomes d’exhauriment del petroli de bona qualitat, necessari per fer dièsel, va tocar sostre el 2015 i, amb els deu anys que hem tingut de coll per fer alguna cosa, no hem fet res. El maig la Comissió Europea rebaixava l’augment del PIB de l’Estat al 4% (un punt i mig menys respecte dels càlculs de febrer i 0,3 menys dels càlculs de l’executiu), deixava el del 2023 en 3,4% i pujava l’atur fins un 18,4% (només seria més alt a Grècia). El creixement d’enguany seria d’un 0,3% en el primer trimestre i s’estimava el del segon en un de pitjor. Malgrat la injecció del programa Next Generation UE, i que el PIB creixi per damunt de la mitjana europea, no es recuperarà el nivell pre-pandèmia fins a mitjans del 2023.

Compartir l'article

stats