Com ha dit el periodista José Manuel Vidal, (Religión Digital, 10 de juliol de 2022), «tots els papes han tingut adversaris interns i externs. Però la diferència de Francesc amb Joan Pau II o Benet XVI és que no només té adversaris, sinó enemics declarats i públics» que, per a més gravetat, «formen part de l’alta jerarquia».
El més greu de tot plegat és que la primavera del papa Francesc i l’esperit renovador de Bergoglio té enemics interns al si de l’Església, que tenen en comú el rigorisme i volen sabotejar les reformes del papa.
I és que Francesc és el papa de les perifèries, no de la Cúria, és el papa dels pobres, no dels poderosos, és el papa de l’aggiornamento, no de la nostàlgia i el conservadorisme. I per això, perquè Bergoglio no és el papa de l’establishment, és atacat per aquells que, amb malícia i aprofitant que veuen Francesc en cadira de rodes, ja somien un nou conclave per escollir un nou bisbe de Roma.
El papa, qualificat despectivament de peronista, és atacat des de dins i des de fora de l’Església, perquè va arribar a dir que no havia estat mai de dretes (Ara, 19 setembre 2013). I això no li ho perdonarà mai ni el sector més dretà de l’Església, ni el de la política, ni els mitjans de comunicació més conservadors. El papa ha estat qualificat de papa antiespanyol, perquè demanà humilment perdó pels crims contra els pobles originaris durant l’anomenada conquesta d’Amèrica, ja que reconeixia que es van cometre molts i greus pecats contra els pobles d’Amèrica, en nom de Déu. Per això, el periodista Francisco Marhuenda va arribar a dir, fins i tot, que «l’Esperit Sant es va confondre i els cardenals, en el conclave de març de 2013, elegiren un candidat catastròfic» (La Razón, 29 de setembre de 2021).
El papa, segons denunciava José Manuel Vidal, també té enemics externs, que van des de Vox als sectors més conservadors del PP, passant pel poder mediàtic de Jiménez Losantos o Marhuenda, així com, d’una manera més subtil, per Carlos Herrera des de la Cope, la ràdio dels bisbes.
El papa, qualificat pels seus enemics d’heretge i usurpador, ha denunciat diverses vegades el dèficit de vacunes a l’Àfrica. També ha demanat una sortida col·lectiva a la crisi, sense deixar ningú enrere, arriscant i agafant la mà dels altres i amb valentia ha denunciat la indústria bèl·lica, que té una estructura de venda d’armes que afavoreix les guerres.
Francesc, un regal de Déu a l’Església i al món, és el papa de la tolerància zero amb la pederàstia i el papa de la sinodalitat. És el papa que vol donar un paper més rellevant a la dona, que denuncia la mort d’immigrants i refugiats a la Mediterrània i que posa l’Evangeli i els pobres (que és el mateix), al centre de l’Església.
Per això, més que mai cal fer costat a les reformes del papa Bergoglio, que en un nou aggiornamento guia l’Església per nous camins.
