(Un conte d’estiu)
La Leo, amb el barrot a la mà, comença l’escorcoll de les oficines. La Clàudia, mossegant-se les ungles, la segueix atemorida. Admira la determinació de l’altra. El primer despatx l’ocupa el regidor d’Urbanisme. D’una revolada empeny la porta. Està buit. Una taula, un ordinador, una butaca i una prestatgeria. Olor de resclosit. La lleu llum de l’albada il·lumina el recinte.
El següent és el lloc de treball del delineant. Els porticons de les finestres estan tancats. Regna la penombra. Al girar l’interruptor, la llum de neó blanqueja una taula plena de papers escampats. El desordre és de l’alçada d’un campanar. En l’ambient encara perdura l’olor d’after-shave. No hi ha ningú. El tercer despatx, de l’enginyer, és un model d’ordre i harmonia. La taula neta com una patena. Els arxius omplen les prestatgeries. Olor de desinfectant d’hospital. A l’entrar a la cambra del costat, una bafarada de fum expressa la fal·lera de l’inquilí, tot i la prohibició de fumar. La pudor de tabac és intensa. La Leo s’afanya a obrir la finestra. La taula està atapeïda de plànols plens de gargots. És el catau de l’aparellador.
L’últim despatx és el refugi de l’arquitecte. Les dues dones s’adonen que la porta està entreoberta. L’interior és fosc com la gola del llop. Els porticons estan tancats i barrats. No es filtra ni la claror de l’alba. Les netejadores es miren. Dubten. A les seves badius arriba una fetor penetrant. Polsa l’interruptor però no s’encén res. La setmana passada havia advertit als serveis de manteniment que el tub fluorescent estava fos i, a hores d’ara, seguia igual. Camina per l’estança per apropar-se al llum de sobretaula. Nota la sensació d’estar trepitjant merda. Les sabates s’enganxen. Avança decidida i voreja la taula fins a obrir la finestra.
El crit de la Clàudia és aterridor. Quan la Leo es gira comprèn l’esglai. Damunt la taula reposa el cap d’un home, els cabells esbarriats, els ulls oberts i la cara plena de reguerols de sang escolant-se fins al terra i forma un bassal. Aparta els ulls del cos postrat per fixar-los en les seves sabates. Aixeca el peu per comprovar com la sang s’ha incrustat en la sola. Li entren basques i ganes de vomitar. Surt del despatx amb penes i treballs. Crida la Clàudia sense obtenir resposta. Va deixant un reguitzell de petjades pel corredor. Entra a la sala gran i agafa el telèfon per marcar el 092.
- Policia Local? Digui.
- Veniu a l’ajuntament cagant llets! Han assassinat l’arquitecte!
- Què diu? Qui és? No deu ser una broma?
- No estic per bromes! Dona l’alarma! Apa, brillo, brillo, brillo...
- Amb qui parlo?
- Amb la Ventafocs!
- Escolti...
- Pallús!
- Senyora...
- Soc la Leo, la netejadora. Veniu com un coet, que ara truco als Mossos.
