Quiosc

Diari de Girona

Agustí Casanova i Masferrer

Les persones longeves

L’esperança de vida, gràcies a la sanitat, a una millor alimentació i els controls higiènics, ha augmentat considerablement. Es calcula que entre els romans humils la mitjana d’edat era de trenta anys per raons diverses: l’estat de permanent bel·ligerància, el treball en les mines de sal, la carestia de vida, la pèssima nutrició basada en cereals en mal estat, la manca de serveis sanitaris, de netedat i de profilaxi i no se sabia com combatre les epidèmies.

La longevitat (del llatí «llarga vida») era exclusiva de les classes adinerades que disposaven de recursos: el seu pla de vida alimentari i preservatiu no tenia res a veure amb la classe baixa.

Segons dades del 2021 en el continent europeu, Andorra és on la gent viu més, 92 anys i Espanya té una mitjana de 85-86, seguida d’Alemanya (84) i Regne Unit (83). Les dones en tots els països més desenvolupats viuen més que els homes, a causa d’una combinació encertada de factors biològics i hàbits vitals. La dona ha viscut tradicionalment amb un estil de vida més saludable i menys vinculació a substàncies tòxiques. Tanmateix, viure més no és viure millor. En països endarrerits, la dona es mort abans que els homes. A Catalunya, segons càlculs del 2020, l’esperança de vida de les dones és dels 86,2 anys, mentre que l’home 80,7 anys.

Res més trist, en la meva infància i adolescència, que veure els vells com éssers inservibles, asseguts a la porta de casa perquè els toqués el sol. Quan passava alguna persona amable els donava conversa. No es lamentaven perquè ells rebien el mateix que suportaren els pares i avis. Que lúgubre era la vellesa! La iaia sempre deia: «No vulguis ser vell a cap preu».

Des de fa anys, presto atenció a les declaracions dels més vells provectes. Una anciana resident a París, nascuda en un poble de Lleida, quan li preguntaren el secret de viure tants anys i en tan bona forma física, ràpidament respongué, convençuda del tot: «aliments naturals, oli de la terra i després de dinar una copeta de conyac francès».

Durant un període, l’home més longeu residia a Menorca i als seus cent set anys llegia i escrivia cartes als diaris. Quan el van entrevistar va confessar que certament havia perdut la gana; tanmateix, procurava alimentar-se de peix fresc i de les hortalisses que li regalaven els amics pagesos. Assistia als concerts perquè s’havia guanyat la vida com a barber i músic. La revelació fou quan informà que després de dinar es prenia un gotet del gin elaborat a l’illa.

La meva mare era molt partidària del vi perquè «el vi fa sang, l’aigua, fang» o «beu vi perquè l’aigua aixaragalla els camins» i citava noms d’homes molt grans considerats socialment bevedors empedreïts; era una prova que beure vi amb moderació és salutífer.

A Galícia fa anys dinàvem en un bon restaurant. La taula del costat estava reservada, un cop havíem fet la demanda al cambrer va aparèixer un matrimoni amb una senyora centenària molt arriada, la senyora Mercedes, que ens va caure molt bé. Ben aviat entaulàrem conversa i em va preguntar què havíem demanat, li semblà bé, però ella volia que provéssim una especialitat de la casa, molt saborós i que no patís atès que ella ja se’n faria portar i me’n preparà un platet perquè ho degustéssim.

Quan en serviren el primer plat s’adonà que havia demanat un cuinat molt apetitós i n’hi vaig preparar una ració. Durant tot l’àpat parlarem, s’interessà pel que havíem vist de Galícia i ens aconsellà paisatges i museus d’obligada visita, com també bons restaurants.

En un moment que la senyora es va distreure, la seva filla em va informar que la seva mare ja havia complert els cent tres anys i que es trobava la mar de bé i que els enterraria a tots. La vaig felicitar per la seva longevitat tan alegre i comunicativa i vaig voler saber quin era el secret.

- El vermut, un vermut abans de dinar, excepcionalment dos, però diàriament un i no m’importa quedar-me sense menjar res; això no obstant, que no em manqui el vermut.

Quan érem a la porta per sortir del restaurant vaig girar per acomiadar-me de nou d’ella, cridant va repetir: «No s’ho oblidi del vermut. Faci’m cas».

Fa anys, la TV-1 va emetre un reportatge que em va emocionar. Uns periodistes van visitar un poblet de Lleó a més de mil metres sobre el nivell del mar i en el que hi vivien ancians que es morien de mort natural, de vells, paradoxalment es podria afirmar que morien amb molt bona salut. No hi havia les malalties habituals a les ciutats, com el càncer i l’ictus. Simplement, la màquina corporal envellida es parava i defallien.

Havia sigut una vila pròspera en el temps que es pagava car el carbó i la llenya tan necessaris per escalfar les llars, i quan va entrar el gas i l’electricitat que alimenten la calefacció es van empobrir ràpidament. També hi havia ramaderia i conreus de patates de muntanya. La gent es guanyava bé la vida i era una comunitat feliç on tothom s’ajudava. Tanmateix, la gent jove sense futur laboral i ben informada va abandonar al poble i s’incorporaren a la comunitat fabril treballant en les fàbriques cobrant una bona mesada.

Els periodistes informaren que era un poble saludable i de la vida d’antany (bars, un hostal, cinema i botigues), no en restava res. Una furgoneta pujava a repartir el correu, vendre aliments i productes de la casa. Preguntaren què era el que més trobaven a faltar i respongueren: «els crits de la mainada quan juguen pels carrers o a la plaça. Esperem l’estiu amb delit per veure els nens dels nostres familiars i escoltar-los mirar com s’entretenen; ens passem les hores rient».

Compartir l'article

stats