Qui té temps per perdre en aquest meu raconet setmanal, sap que tinc una estima especial pels polítics. De fet, no els suporto molt perquè, entenc, són la quinta essència d’un sistema de representació per a la gestió de la cosa pública, que ha quedat obsolet i molt lluny, tant de la interpretació idealista i romàntica del terme, com de l’excel·lència moral, intel·lectual i eficient que també se li pressuposa. Ser polític ha deixat de ser sinònim de persona culta, amb una mínima sensibilitat solidària i preparada per treballar pel desenvolupament social de la població. Potser abans, amb l’eclosió de les revolucions americana i francesa, o de les posteriors liberals, o amb els intensos balls ideològics i de bastons durant el període d’entreguerres i a la Guerra Freda –que encara cueja–, moments que provenien de sistemes autoritaris on la representació popular era tan utòpica com els acudits amb gràcia de Rufián, i on el sorgiment del parlamentarisme es va entendre com el pas definitiu a un sistema de representació democràtica, moderna i justa, encara podies creure’t el conte. Però avui, amb la perversió continuada de la democràcia que protagonitzen, ja no hi ha per on agafar-ho.
El polític d’avui ha d’arrossegar, d’inici, aparentment, les etiquetes de trepa i corrupte amb poca o nul·la credibilitat, que vetlla pel seu propi interès. Malgrat que molts, a la barra del bar, comprem aquest discurs i qualsevol altre més enrevessat, com el de les "palanques" econòmiques, s’ha de reconèixer que és injust pels quatre honestos i honestes que intenten sobreviure canviant com poden el sistema. Si a això hi sumem la tendència actual de la societat de culpabilitzar tothom de qualsevol cosa fins que no es demostri el contrari, perillosa dinàmica atiada per unes xarxes socials que els mateixos polítics, ni entenen ni saben fer servir amb cap, i a les quals, paradoxalment, hi estan enganxats fent bona la dita que diu que "val més callar i semblar imbècil que parlar i esvair el dubte", efectivament, ser polític, es miri per on es miri, mentre no sigui la perspectiva personal, és un mal negoci.
El nou curs polític està a punt d’arrencar i amb ell la necessitat d’afrontar una sèrie de reptes i problemes que la societat no ha provocat (preu abusiu de l’energia i l’habitatge, inacció davant el canvi climàtic i els sistemes energètics, inseguretat, continuat frau de llei de les administracions, lleis educatives lamentables, etcètera), i que els polítics, un any més, restaran molt lluny de resoldre. Comença a ser necessari repensar el sistema de representació i explorar vies alternatives que impliquin eliminar l’obligatorietat de pertinença a un partit per poder treballar pel desenvolupament de la població. Per higiene de l’evolució democràtica, pel progrés parlamentari, i sobretot per exterminar aquest terraplanisme polític dominant que ens empeny cap al 1984 de George Orwell.
