Encara no som conscients de tots els canvis que haurà provocat la pandèmia en la distribució de la població al nostre país. És evident que al llarg del 2020 hi va haver un cert desplaçament de població de la ciutat als pobles de costa. Molt lligat a segones residències que es convertien en primeres o bé de famílies que buscaven un entorn menys dens i passaven de pisos a la ciutat a una caseta en un poble. Aquest moviment es va produir i es visualitza clarament a les dades de creixement i pèrdua de població que publica l’Idescat. Les ciutats perden població i pobles i municipis de costa en guanyen. Això amb les dades de principis del 2021. El gran dubte és si aquesta és una tendència que es mantindrà o bé és conjuntural d’un període com el que vam viure, que afortunadament ja ha quedat enrera. I és que aquest fenòmen és molt important pel futur del país. Un dels reptes que té Catalunya i les comarques gironines és la redistribució de la població en el territori. En les darreres dècades hem vist com s’ha anat despoblant bona part del país mentre que una petita part no parava de concentrar població. Tot l’interior del país i els Pirineus s’han anat despoblant mentre que l’eix a l’entorn de l’AP7 i la costa creixia sense parar. Aquest desequilibri té conseqüències importants. Ho podem veure amb els incendis forestals, amb l’abandonament del camp i el tancament d’escoles rurals, entre altres coses. Però sembla que el que hauria de ser una prioritat pel govern és vist com a una oportunitat per endossar a aquests entorns despoblats i oblidats la generació d’energia renovable que han de consumir justament les zones més poblades. Òbviament, havent de fer les insfraestructures de transport per fer-hi arribar aquesta energia. Ens carreguem el país en comptes de treballar per endreçar-lo i equilibrar-lo.
Però més enllà d’aquestes incoherències polítiques, tampoc està clar que aquest petit èxode de la ciutat al camp pugui revertir la situació si no hi ha polítiques clares de reequilibri territorial. Ahir em vaig assabentar que en un petit poblet de 400 habitants de l’Empordà es tancarà l’única botiga que hi havia oberta. En els darrers anys, aquest municipi situat a deu quilòmetres de Figueres ha vist tancar les tres botigues que hi havia. Ara no hi ha cap negoci a part de dos bars, una perruqueria i la cooperativa local. Més enllà del 35 treballadors autònoms que té el municipi, la majoria dedicats a la pagesia, hi ha 215 persones que cotitzen a la seguretat social, però al municipi només hi ha 35 llocs de treball. És un poble molt viu socialment i a 15 minuts de la capital de comarca, així com de la costa i la frontera. Tot i així, es va convertint en un municipi residencial. No em vull ni imaginar la realitat dels municipis que estan molt més allunyats de les oportunitats laborals.
I és que créixer en població no necessàriament vol dir créixer en serveis, en oportunitats laborals o dinamisme econòmic. Tenim molts exemples a l’entorn de ciutats com Girona o Figueres. Municipis de les respectives àrees urbanes que han crescut molt en població però que són un desert en serveis i oportunitats. Són pobles que s’han convertit en urbanitzacions gràcies a la seva oferta residencial unifamiliar tan difícil de trobar a les ciutats. Aquesta situació, crua i real, em fa tornar a plantejar el debat que vaig obrir fa mesos i que crec que cada cop serà més important: què són les ciutats? qui és ciutadà?
Fins ara tot es basava en el padró municipal, però cada cop veiem que una ciutat és quelcom molt més complex que els ciutadans que tenen fixada la seva residència en un municipi. Les ciutats avui en dia no són només les persones que hi resideixen de manera estable o les que hi estan empadronades. Les ciutats són, sobretot, les persones que les usen habitualment. I en aquest sentit, més enllà de que creixin o decreixin, la clau és el paper de node que juguen en un ecosistema econòmic i social. Segurament és molt més interessant utilitzar el concepte de població vinculada, que és la manera que s’utilitza per definir el volum de població que utilitza la ciutat de manera habitual.
Si mirem la població vinculada, segons l’Idescat el 2019 –abans de la pandèmia– Girona tenia 102.000 residents i una població vinculada de 1.220.000 persones. Figueres, amb 47.000 habitants tenia una població vinculada de 313.000 habitants. Olot, amb 35.000 habitants, la tenia de 138.000, i Vic, de 47.000 habitants, tenia una població vinculada de 168.000 persones.
El pes de les persones que usen habitualment la ciutat és,doncs, molt més gran que el seu pes oficial. Però tot i així, només amb la població vinculada també ens quedaríem curts, ja que també les ciutats són les grans generadores de serveis a la població en general: serveis administratius, judicials, mèdics, comercials, d’oci, turístic, etc. Diàriament hi ha molta gent que utilitza la ciutat sense sortir a les estadístiques, i això comporta tot un seguit de beneficis però també tot un seguit de despeses que han d’assumir el residents i els negocis que hi ha establerts. Crec que tard o d’hora tocarà fer un pas més. No només considerar què és una ciutat en funció de les persones que l’usin, sinó també tenir en compte el factor identitari i el sentiment de pertinença. Cal trobar un concepte per definir aquests «ciutadans» que no hi viuen, però que la utilitzen i se’n senten part. Pot semblar una boutade, però conec molta gent que viu en un poble o en un municipi dormitori de l’entorn de la ciutat i que «pateix» la ciutat. Que la viu intensament i que s’implica en el seu futur polític i/o econòmic. I això, d’una manera o una altra també els fa ciutadans. Venen grans canvis en els propers anys i obrir aquests debats és necessàri com més aviat millor.
