Quiosc

Diari de Girona

Jordi Dalmau

Somiar Girona

«Somiar aquesta ciutat és bella cosa. Preparar-la amb el nostre treball és un deure al qual no ens podem sostreure»

Carles Rahola

A l’inici de la Guerra Civil Espanyola, quan l’esperit revolucionari ocupava els carrers, recordo que als Quatre Cantons (Ballesteries/Argenteria) de Girona, va aparèixer una pintada que deia Desapareixerà de Girona l’esperit dels 30 convents. Quan els nens de llavors preguntàvem què significava tot allò, a casa ens explicaven aquella diversitat i ens ajudaven a localitzar els «convents» existents o desapareguts i altres informacions. Referent al nombre de convents no anaven pas mal informats, aquells autors de la pintada: Carles Rahola, en el seu llibre La ciutat de Girona, escrit l’any 1929, parla de 34 llocs oberts al culte. Quan a aquesta ciutat se li deia «levítica» era ben cert. Aquella realitat gironina que ens ve de molt lluny va deixar un rastre de patrimoni molt perdurable amb la presència d’unes construccions arquitectòniques que acostumaven a ser àmplies, sòlides i - algunes –han anat de dret als millors catàlegs i capítols de la història de l’art. Amb els anys, els gironins hem vist «reciclar» un convent de frares dominics que ha passat a ser rectorat i Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. El Museu d’Història de la ciutat, que també havia estat Instituto de Enseñanza Media, era convent de frares caputxins. Els murs benedictins de Sant Pere de Galligants s’han convertit en Museu Arqueològic. Al convent de Sant Josep hi tenim l’Arxiu Històric. El monestir de la Mercè, després de ser Hospital Militar, és Centre Cultural i Escola d’Art. Aquest mapa amb arrels religioses pot continuar amb la seu actual dels Manaies, antiga església d’un determinat estament clerical. Al Col·legi d’Arquitectes hi havia les monges Escolàpies, amb la capella de St. Mateu. L’església de l’Hospital Santa Caterina s’ha convertit en l’Auditori Josep Irla. I el mateix Hospital ara és seu de la Generalitat de Catalunya a Girona. L’edifici de l’Hospici Provincial ara és la Casa de Cultura, i la seva antiga capella ara és l’auditori Josep Viader. Els diversos promotors i gestors responsables d’aquest panorama transformat saben prou bé que aquest canvi de xip no s’ha pas aconseguit automàticament.

Cada pedra gironina podria explicar moltes, però moltes coses. Carles Rahola parlava de «somiar aquesta ciutat». I no era pas l’únic: entre d’altres, l’arquitecte Giralt Casadesús deia ja el 1923: «Somiem una Girona bella i eterna, que sigui l’obra de la nostra intel·ligència i dibuixi sobre la nostra terra la imatge de la seva personalitat.»

El fruit de la transformació ciutadana és un enllaç de voluntats molt convençudes. Per exemple, la Diputació de Girona, l’any 1995, va fer una joiosa celebració de la seva vida i de la seva obra mostrant la feina realitzada en els quinze anys que portàvem de democràcia, quan es varen recuperar/restaurar 400 monuments escampats per comarques gironines; aquella mostra va ser recordada amb el nom de «Bella pedra vella» i es va realitzar amb exposició itinerant i un llibre de 564 pàgines.

Ara mateix, a Girona cal estar pendents d’una construcció molt notable d’aquest patrimoni excepcional, que els gironins «no ens podem sostreure». És el convent de les monges caputxines, situat al carrer pujada del Rei Martí; l’edifici inclou els Banys Àrabs. El convent és tancat fa temps i aquella comunitat ja no existeix. I el temps corre per tothom, ja ens entenem. És un repte majúscul. Els poders públics s’han de posar a somiar i, tot seguit, arromangar-se, és clar.

La ciutadania, des de baix, només pot implorar, urgir, incitar una realització, ben digna de l’estil que inspira aquesta ciutat.

Compartir l'article

stats