Quiosc

Diari de Girona

Anna Estartús

La paraula justa

F a uns quants mesos van obrir a sota de casa un súper d’aquests que obren tots els dies de l’any fins a les onze de la nit. Diumenges i festius inclosos, és clar. Darrerament, n’han obert un grapat d’aquests, a Girona. Els seus horaris em semblen una semi-esclavitud per als treballadors, tot i que confesso que de tant en tant m’han salvat un dinar o un sopar amb el que no comptava.

L’altre dia hi vaig baixar a comprar un parell de coses que em feien falta (i, ja que hi era, vaig aprofitar per agafar també gelats, que no em feien falta però em van cridar des del congelador). La caixera va passar els productes pel lector i em va dir el total: no arribava a quatre euros. Li vaig donar un bitllet de vint, i em va tornar el canvi: dos bitllets de deu i un de cinc euros, a més de les monedes. Reconec que el primer que vaig pensar és «Uala, que bé! Agafa-ho ràpid i ves-te’n abans no s’adoni que s’ha equivocat!», però quasi al mateix temps em vaig sentir a mi mateixa dient «em tornes de més», mentre li retornava un dels bitlles de deu.

La noia es va quedar parada un moment, mirant la meva mà amb el bitllet, com si no entengués què li estava dient, tot i que de seguida va agafar els deus euros i, encara perplexa, em va donar les gràcies. «Has sido muy amable», em va dir. Vaig somriure i quan encara no havia tingut temps de respondre-li res, va corregir-se. «No. No has sido amable. Has sido honesta. Y eso es mejor. Muchas gracias». Ho va dir molt seriosa, amb un posat greu, com si parlés d’un tema molt important. Vaig somriure més, vaig dir-li alguna cosa com «només faltaria!», i me’n vaig tornar a casa ben contenta per les paraules de la caixera, que em van fer sentir molt millor que si m’hagués embutxacat aquells deu euros.

I no em refereixo només al seu agraïment, que també: a tots ens agrada que ens valorin alguna cosa ben feta, no ens enganyem. El que realment em va entusiasmar de tot plegat va ser el matís que va fer aquesta noia, el fet de rectificar perquè es va adonar que no havia fet servir la paraula precisa. Jo podria haver estat súper amable però haver-me quedat els diners i haver marxat tan ampla cap a casa. O podria haver estat una clienta molt borde (que no és el cas, ho juro) i haver-li retornat el bitllet que sobrava.

Potser m’equivoco, però penso que poques persones haurien observat la diferència: em fa la sensació que la majoria s’hauria quedat satisfeta fent servir la fórmula típica de «has estat molt amable». Ella va ser ràpida adonant-se que el fet que jo li hagués tornat el bitllet no tenia res a veure amb l’amabilitat, que «amable» no era l’adjectiu que calia, el que volia, i el va canviar immediatament per la paraula justa. Això em demostra un amor i un respecte per la llengua que m’admira. I, alhora, sense conèixer de res aquesta noia, em permet intuir que té una manera de veure el món que m’agradaria: no sé si amable, però segur que honesta i justa.

Compartir l'article

stats