Quiosc

Diari de Girona

Matías Vallés

No al test de drogues a Finlàndia

Atès que la postura d’aquest article sembla contradictòria, cal detallar-la abans de començar. Una primera ministra de Finlàndia acumula tantes responsabilitats i privilegis que la seva participació transmesa en vídeo en una festa no és adequada. Punt i seguit. Sanna Marin no hauria d’haver acceptat mai un test de drogues pel mateix motiu, perquè trivialitza el seu paper institucional en ple conflicte prearmat amb el seu veí rus. Si un finlandès té dubtes sobre la integritat farmacològica del seu principal líder, que no la voti.

Els integristes de la sinceritat i l’espontaneïtat obliden l’existència de protocols que quadriculen la vida d’un primer ministre. Un governant és responsable de la seva imatge fins a extrems que serien intolerables en un ciutadà normal, pels mateixos arguments que li permeten decidir sobre la vida dels seus súbdits a l’afiliar-los per exemple a l’OTAN, trencant la centenària neutralitat finlandesa. Costa d’imaginar que la majoria de compatriotes de Sanna Marin aprovin el seu comportament festiu, però el dilema fonamental ni tan sols exigeix sotmetre’s a l’escrutini col·lectiu, es resol en una sola qüestió, assistiria la primera ministra finlandesa aquesta nit a una festa similar?

De fet, només el pànic a perdre el càrrec explica la submissió de Marin al test que ha de decidir si en el vídeo es parlava de cocaïna amb coneixement de causa. Amb aquesta decisió purificadora, no només ha arruïnat la distància protocol·lària que exigeix la seva posició, sinó que infligeix un mal terrible a la ciutadania europea. Si un governant s’ha sotmès dòcilment a l’escrutini narcòtic, qui pretendrà alliberar-se de la mesura orwelliana.

En els temps en què les drogues eren un problema, es comentava que els tests antidopatge no s’haurien de dur a terme en l’esport, sinó en els parlaments. És curiosa la presumpció addicional que un governant es pot autenticar sense complexos en el seu horari d’oci, sempre que tot seguit se sotmeti a un test d’alcoholèmia. En el seu ímpetu alliberador, la primera ministra ha inventat una nova variant del passaport farmacològic.

A Espanya tenim un exemple molt concret del que succeeix si es dona curs a la vida privada d’un governant, i es diu Joan Carles I. Els qui recolzen els desfogaments de Sanna Marin amb publicitat, perquè una governant és responsable de la propagació dels actes en els quals intervé, solen coincidir amb els partidaris d’un confinament víric dictatorial, i que les autoritats de la carretera tafanegin a l’interior dels vehicles sense necessitat de l’aparença de delicte. En la seva curiosa interpretació, únicament els primers ministres són amos de la disbauxa en la seva esfera íntima. I com deia Karl Lagerfeld, «només el cinc per cent del meu temps és vida privada».

Sanna Marin no hauria d’haver arriscat la seva imatge a la festa d’antany, ni de bon tros sotmetre’s a la prova de neteja de sang per esquivar la polèmica. En aquest punt, els partidaris de la catarsi selectiva recorden que és injusta la comparació amb Boris Johnson, perquè el premier britànic se’n va anar de gresca en pandèmia. Ometen que la primera ministra finlandesa ja va demanar excuses per protagonitzar una altra nit de discoteca en plena covid, i després d’haver estat contacte estret, oblidant a més el seu telèfon oficial. Per tant, l’exculpació dels uns i la incriminació dels altres és prèvia a la gresca a debat.

Tots els països millorarien si els seus primers ministres només treballessin de deu del matí a cinc de la tarda, però ningú li deia abans hipòcrita a qui es posava una camisa quan trucaven a la porta, per una elemental regla de decòrum. Ja només queda rebatre l’argument geoestratègic, que col·loca a Putin darrere la desqualificació de la seva veïna molesta. Aquesta atribució s’efectua amb notable lleugeresa pels caçadors de fakes, que mai van insinuar que el tsar enderroqués a Boris Johnson per haver estat el primer que va enviar el seu arsenal en auxili d’Ucraïna.

Compartir l'article

stats