Junts està a punt de l'escissió i Laura Borràs, que és la presidenta, n'és la principal culpable, tot i que no l'única. Jordi Turull, que no va voler una guerra oberta per la por a perdre, ara deu lamentar no haver-s'hi enfrontat. De fet, ja se'n va adonar el mateix dia d'un congrés que hauria guanyat si hagués estat valent. Volia evitar que ella aconseguís tot el poder al partit i era un risc. Però en política, sovint se n'han de córrer, si no, no s'arriba mai enlloc. El que passa és que s'ha de ser prou hàbil per a controlar aquests tipus de riscos i sospito que l'equip de l'actual secretari general de Junts sabia com fer-ho. Turull, probablement també pretenia evitar un trencament, tot i que aquest, més tard o més d'hora, serà inevitable.
Aquesta és la història de la postconvergència des que va desaparèixer Convergència. Uns dirigents, encapçalats per Artur Mas que, empesos per la corrupció al partit, van pensar que la millor manera de fer tancar els ulls davant dels creixents casos judicials que els assetjaven era canviar el nom de l'organització. Només el nom. Al capdavant del vell partit rebatejat hi van continuar les mateixes persones. Van fer veure que ho canviaven tot per no tocar absolutament res. Era difícil saber en aquell moment si l'estratègia seria efectiva i només els temps ha demostrat que es van equivocar.
Més tard va arribar Carles Puigdemont i els seus invents per continuar essent el líder indiscutible des de Waterloo; una tasca molt complicada, sobretot vivint lluny del territori. Després de molt de temps ha hagut d'acabar cedint aquell poder perquè li van créixer aspirants a totes bandes. L'expresident de la Generalitat havia creat Junts a la seva mida i es va alliberar del PDeCAT i del seu pare polític provocant un trencament, posant entre l'espasa i la paret a tots els integrants de la formació: ho estàs amb mi o contra mi; la via del mig no és vàlida. Pel camí ja havien abandonat tots aquells que veien que l'aventura independentista no acabava de quallar.
Divisions, escissions i trencaments. Un darrere l'altre i estem a punt d'assistir a un de nou. La presidenta de Junts va travessar dues línies durant l'acte de record de les víctimes de l'atemptat de les rambles de Barcelona el 17 d'agost de fa cinc anys. La de la sensibilitat i la del respecte. No sé qui va organitzar l'intent de boicot d'un grupet de persones que van demostrar no tenir cap mena d'empatia pel dol d'unes víctimes que només volien recordar uns fets que els van destrossar les vides, però l'expresidenta del parlament no va demostrar cap astúcia.
Va assistir a l'acte en representació d'alguna organització -ella podia creure que com a presidenta del Parlament i tothom sabia que ho feia com a presidenta d'un partit-, i el seu paper s'esperava que fos institucional. Va preferir representar a l'activista que és i intentar treure rèdit personal entre les files independentistes. Ni això va aconseguir i l'oportunitat que tenia de demostrar que no tot en ella és el pim-pam-pum de casos com el de Pau Juvillà, les llicències per edat o les reticències a abandonar el càrrec, la va desaprofitar.
Borràs va trencar dues coses amb la salutació de la Rambla: el partit que presideix i el sector d'incondicionals que li donen suport. A cada pas que fa, evita la rectificació dels anteriors, divideix de nou i es queda més sola. A poc a poc, el llegat de l'hegemonia d'aquella convergència forta que va construir Jordi Pujol amb l'ajuda de molts, es va quedant més petit. Algun dia s'haurà d'analitzar com s'ha perdut aquella força. Per què els seus dirigents no van saber gestionar la voràgine del procés ni la corrupció, que encara que ho pugui semblar o a alguns els hi vagi bé l'argument, no en va ser la culpable. Potser el pecat original està en el pare de tota la història, Jordi Pujol, que no va saber escollir amb mans de qui deixava el partit.
