Dimecres passat, a la seva col·laboració setmanal del Diari de Girona, l’Agustí Casanova escrivia un magnífic article: Les persones longeves. Narrava les trobades successives que ha tingut amb persones que solen combinar un bons hàbits, una actitud positiva i amorosa davant la vida i evidentment els atzars del destí alineats al seu favor. En el decurs d’una visita a Galícia havia conegut a la senyora Mercedes. Amb passió, ella els hi recomanava els racons de la seva terra que no podien deixar de conèixer, tastava tots els plats dels dinar i quan l’Agustí li preguntava per la formula de la seva feliç vellesa li revelava el seu secret: «Mai s’oblidi de fer cada dia el vermut.» És com explicar, en una frase, la teoria i la pràctica. Una demostració del joie de vivre pero també d’un gaudi real: relaxar-se, trobar-se amb els altres i un hàbit dietètic que amb prudència prepara millor a l’estòmac pel posterior dinar.
L’hora del vermut diari, atesa la voràgine del nostre dia a dia, gairebé queda reservat a les persones que han abandonat ja la vida laboral activa, estant de vacances o en un moment excepcional. Però sempre hi han els caps de setmana per practicar-lo generosament. De petits, després de sortir de missa i abans de tornar a dinar a casa, els nostres pares ens duien a fer el vermut. Gran moment de la setmana. El plat estrella eren els calamars a la romana. Els grans prenien vermut Cinzano o Martini, nosaltres encara refrescs. Molt sovint al Boira, o a can Roca, també a l’Escon de Llambilles o al Turó dels cavalls o a La Barca, tots dos a Bescanó i en el darrer cas sempre amb l’atracció de creuar el riu Ter amb la barcassa que hi tenien. Però a part dels records infantils h conegut dos tipus de trobade- vermuts essencials que he practicat generosament: els dels meus inicis al diari i els que vaig conèixer en arribar a Madrid. I sempre amb el vermut Campari.
Quan vaig començar a treballar a aquest diari, érem molt poca gent. La redacció era al nùmero 29 del carrer de Barcelona. Cap a la 1 de la tarda arribava en Jaume Sureda Prat, responsable de la popular crònica negra «Sucedió en Girona». Ell i en Victor Gay, el redactor en cap, activaven la sortida cap a alguns dels bars més propers, el Nelson o l’Oasis per fer el vermut. Sempre hi vaig ser ben acollit, malgrat l’edat jovenívola. Vaig descobrir dues coses en aquelles trobades. La primera és que en realitat s’estava agafant el pols al que estava passant a Girona i decidint com seria el diari del dia següent. La segona cosa fou el Campari. Una beguda de la família dels vermuts italians. Hi va haver un senyor Campari, Don Gaspare, que des de Novara va tenir dos encerts amb el seu brevatge de formula botànica encara secreta. La primera és que ho va convertir en un aperitiu bitter un punt amarg en comptes d’un digestiu. La segona es que va accedir a vendre’l a altres establiments a canvi de que li posessin el rètol de Campari.
A Madrid, a una revista militar on vaig tenir que complir la meva mili l’Avelino em va explicar la distribució perfecta horària de la seva jornada com a funcionari civil de l’exèrcit dividida en tres moments claus entre les 8 i les 3. «La lectura del BOE, el moment del cafelito i l’hora del vermut». I entre mig anar fent. El vaig acompanyar sovint a fer el vermut. Allà eren amb canya de cervesa sempre amb mini-tapeta de cortesia. Jo vaig insistir sempre amb el meu Campari. No tothom ho entenia. El fet diferencial.
De visita a Milà vaig voler anar a l’ elegant, gairebé aristocràtic bar Camparino que va obrir la marca fa més de cent anys a les galeries Vittorio Emanuelle. Es el temple del Campari amb totes les seves combinacions incloent el famós còctel Negroni. Vaig preguntar al barman com pendre el Campari genuí sense afegits. Opció A: Campari fred i sifó a tota pressió per batre i escumar la barreja al cinquanta per cent, sense gel i traient la copa de la nevera. B: Amb glaçons de gel, un tros de taronja i sifó remenant una mica . C: Les ampolletes de Campari soda ja barrejat i amb roques de gel. Les trobo a la Bottega Toscana que importa en Dario Mugnaini i família a la seva botiga gironina. Finalment dir-los que mentre escric aquest article estic fent el vermut tot prenent un Campari. Bon appetit.
