Encara avui se segueixen escoltant les crítiques pel ball de la primera ministra finlandesa, Sanna Marin, acompanyades d’una veritable campanya d’acusacions. El que més em va cridar l’atenció, però, i que crec és un error, va ser que la dona va donar explicacions i fins i tot es va fer un test antidrogues. No és la primera mandatària que apareix ballant, per cert, només que en el seu cas el context era l’adequat: una festa privada en un país pròsper i seriós.
Context és la paraula clau. El ball no s’entén fora de l’escenari d’un país nòrdic com Finlàndia, on qui sap alguna cosa de la cultura pot arribar a comprendre la sorpresa dels seus compatriotes. A Finlàndia és possible fer un comiat a un company de feina i que ningú parli i que no es digui res, i que no se t’acusi de «ranci». S’anomena cultura del silenci, on aquest es tracta amb reverència fins al punt d’usar-se com a atractiu turístic. Potser per això, que surti un primer ministre ballant en una festa, va sorprendre tothom.
Però hi ha altres contextos on la sorpresa es converteix en burla. Quan el president argentí Mauricio Macri va guanyar les eleccions del 2015, va ballar al balcó de la casa Rosada, el mateix lloc on feia els seus discursos Eva Perón i on Diego Maradona va ensenyar la copa del mundial del 1986. Va ballar, potser per l’alegria de ser electe, però en un país on milers passen gana, el seu ball no era gens adequat.
Tampoc ho va ser el ball del primer ministre britànic Boris Jonshon. Enmig de l’enrenou per les festes del seu gabinet en època de restriccions, va ser objecte de mofa a les xarxes socials per un vídeo en què apareixia ballant en una festa. L’esdeveniment corresponia a una celebració del passat, quan era alcalde de Londres. Tot i això, la seqüència no feia més que intensificar la polèmica i posava la cirereta en un escàndol on Johnson va haver de demanar disculpes a la Cambra dels Comuns per assistir a una festa enmig de la pandèmia.
Que els líders de l’independentisme català cantessin des d’una piscina d’un luxós xalet (si ballaven, no es va veure) «independència» és burlar-se dels iaios que encara creien que veurien Catalunya independent, i també en aquest cas el ball o el cant va estar fora de context, no era l’adequat.
Quan el context és l’adequat, com el de la primera ministra finlandesa, prefereixo un mandatari que sàpiga divertir-se una estona movent els malucs. Senyora Marin, no sigui nècia, no cal que es disculpi.
