Dono per fet, que el que s’ha vingut a dir ecoangoixa o ecoansietat no només és una realitat creixent, segons diferents analistes, als segments adolescents i joves, sinó una realitat encara més punyent en creixents sectors de població adulta, fins fa poc informada (aviat explico el canvi) i fins i tot mínimament sensibilitzada enfront el canvi climàtic. Però no el suficient per saber gestionar la por, la impotència i la frustració que genera l’allau de groguíssima informació sensacionalista i catastrofista de la premsa groga i de molts tractaments informatius actuals sobre la crisi climàtica d’alguns mitjans televisius, que han passat en pocs anys, de relativitzar l’amenaça i en algun cas amagar-la, a airejar-la per terra, mar i aire, com la fi del món. Ambdós tractaments, amb el mateix efecte, desmobilitzant la població.
Però tornem a la manca de capacitat en la gestió de la por. A aquest fenomen se l’anomena Síndrome de Ehrlich, que vindria a dir que davant l’inabastable problema que tenim damunt amb el canvi climàtic, «prefereixo desconnectar, no voler saber res, ignorar el que està passant, tant si és veritat com si no, i mirar cap una altra banda, com a mecanisme de defensa per la pròpia salut mental i pel meu equilibri a la vida quotidiana, que prou problemes em porta». Salvant les distàncies això ens portaria al discutible i simple «en la ignorància està la felicitat», quelcom ben diferent.
És per això que parlo de combatre, però per poder combatre una cosa, pot ser millor fer primer una bona catarsi, especialment si som persones mínimament sensibles al que està passant, però no tenim prou recursos o eines psicològiques, per allunyar l’ecoangoixa dels nostres fills o nets, i no caure, nosaltres, en el Síndrome de Ehrlick esmentat.
Una bona catarsi, vol dir agafar el bou per les banyes i verbalment, cridant, cantant, maleint o escrivint, fer una declaració de principis com fa Daniel Vivern, en el seu darrer llibre Políticament incorrecte, quan diu: «Si tornés Sòcrates, tornaria a demanar cicuta. Humboldt, no entendria res. Si tornés Confuci, es fondria de vergonya. I si tornés Jesucrist, agafaria el fuet i ens fotria a quasi tots no només fora del temple, sinó del planeta».
Si amb aquesta frase ben trobada no en tenim prou per fer una catarsi, n’hi ha una altra que qui subscriu la recorda sovint, doncs malauradament els que haurien de ser els meus, estan fent fugides endavant o fugides enrere, doncs es pot triar (la qüestió és no fer el que s’ha de fer). Deia Estanislau Figueras, primer president de la primera República espanyola, el 1873, quan va decidir dimitir i viatjar cap a França, fart de les cuites, febleses i contradiccions dels que li donaven suport: «Señores, voy a serles franco, estoy hasta los cojones de todos nosotros». Què vull dir amb aquestes al·legories? Doncs que per foragitar l’ecoangoixa o el síndrome de Ehrlick, hem de blindar-nos de valent i no cedir al xantatge de la por, als que es posen de perfil (molts partits polítics) o al mal exemple dels altres, compartint i desfogant-nos amb els que pensen com nosaltres (que n’hi ha «més dels que ells pensen i diuen», però fent poca sinergia i acomplexats), que encara hi ha alternatives, que ni el canvi climàtic és irreversible, ni el sistema està a punt de col·lapsar, ni l’àliga cuabarrada, el xoriguer petit o la tortuga babaua ens salvaran de les nostres misèries insostenibles (per netejar la nostra consciència). En relació, per cert, al biologisme fonamentalista tan estès entre nosaltres, que està portant a molta gent a la fugida enrere, també resulta interessant citar a Josep Centelles en el seu article «Energia: Ecologistes o Happyflowers», doncs explica molt bé aquesta fugida cap a la natura, i la confusió que tenen molts entre biologia i ecologia, o com dic jo entre biologia i medi ambient. Confusió interessada, equívoca o inconscient, per no entrar en contradicció i mirar-se al mirall dels impactes en drets humans que representa ja avui, la inacció climàtica i de la que comencem a ser còmplices amb la nostra passivitat, no exigint ni pressionant a les administracions. No tot és la seva responsabilitat.
Això també em porta a les accions individuals i al famós «gra de sorra». Està demostrat, però no prou divulgat, que a aquestes alçades de la pel·lícula no només són simbòliques i de poc recorregut, sinó que amb el pas del temps, si no van acompanyades d’acció col·lectiva, van provocant desencís, frustració i incredulitat, amb el que també s’obre la porta al síndrome del desconnectar.
Hores d’ara (de fet sempre ho ha estat) el més terapèutic, eficaç i activador de massa crítica es l’acció col·lectiva, la reivindicació compartida, l’ajuda mútua, la comunitat energètica, la carta (col·lectiva) al Director d’un diari, el manifest en grup o la recollida de signatures presencial (no per internet, atenció), afegir-nos a iniciatives ambientals de grups, entitats i associacions, per locals que siguin, que òbviament no tinguin com a motor el «no al costat de casa meva» (la fugida enrere on s’amaguen molts, per fer veure que fan coses o es mouen, però en allò políticament correcte o ambientalment correcte).
Però pot ser el més important en aquesta època de polarització és ser proactius, creatius i imaginatius, enlloc de caure en la reacció, la negació, la defensa o el rebuig. Ja sabem que està tot molt malament, però el que cal és ajudar a transformar la realitat i no insistir en la crítica de la crítica de la crítica.
