(Un conte d’estiu)
L’home empeny amb decisió la porta de vidre de la comissaria. Amb el cap cot s’acosta al mostrador de recepció. A la mossa d’esquadra li demana parlar amb el responsable de la investigació de la mort de l’arquitecte municipal. Sense més preàmbuls, confessa que és l’assassí. La noia se’l mira incrèdula. Gira els ulls a un costat i a l’altre. No se’n sap avenir. Per sortir del pas li demana si tenia cita prèvia. L’home somriu irònicament. Que ha vingut a entregar-se! Ho repeteix alçant els braços. El policia de l’entrada s’acosta pel darrere, l’agafa pel coll. Dos companys ajuden a emmanillar-lo. Se l’enduen a la sala d’interrogatoris, sense atendre els crits de protesta.
El sergent de torn, acompanyat d’un caporal, entra a la sala i s’encara amb el detingut. Està assegut en una cadira. Ordena que li treguin les manilles.
- Bé, comencem. Segons el DNI, vostè es diu Iñaki Bilbao. Per la data de naixement aviat complirà 38 anys. L’adreça del document és correcta?
- Sí. És una casa d’una urbanització. Està a les afores del poble.
- Seguim. Està disposat a col·laborar? Expliqui’m la vida. Treballa?
- Sí.
- Faci el favor de precisar.
- A l’Ajuntament. Soc l’aparellador municipal.
- Vaja! Aleshores, era company de treball de l’arquitecte.
- Està clar! Però no érem pas carn i ungla. Discutíem per tot. Agafava cada enrabiada! S’exaltava. Es posava fet una fúria. Em tractava d’inútil. M’humiliava en públic.
- Alguna vegada van arribar a les mans?
- No, no. Era bona persona. Una mica sorrut i prou. De fet, manteníem una bona sintonia.
- Però no acaba de dir que discutien sempre!
- A la feina! Però teníem un fort vincle personal.
- Si no s’explica millor...
- N’estava bojament enamorat. Ell se’n fotia. Els companys m’anomenaven el Plomes.
- Eren amants, doncs?
- Veurà. Era una relació d’amo i esclau.
- Hòstia! Estic sorprès!
- Feia tres anys que durava. Ahir al vespre, però, va tenir la santa barra d’engegar-me a la merda. Havia trobat l’amor de la seva vida. Em vaig quedar blanc. La ràbia em va cegar. Vaig caure damunt d’ell. La baralla no va durar gaire. Li vaig seccionar la jugular amb un obrecartes que estava sobre la taula. A correcuita vaig anar al lavabo. Portava a la mà l’obrecartes tacat de sang. Vaig rentar-me. Assegut al terra, vaig plorar una eternitat.
- I com es va escapar?
- Estava molt trasbalsat. Passaven les hores. Quan vaig sentir els esclops de la netejadora, vaig córrer a connectar l’alarma. Amagat al meu despatx vaig esperar que la desconnectés. Aprofitant que feinejava vaig agafar l’ascensor fins la planta baixa. Vaig sortir a la plaça, vaig passejar per la platja fins al trencar de les onades. L’obrecartes el vaig tirar a la mar.
I conte contat, conte acabat!
