Quiosc

Diari de Girona

Albert Soler

Un mosso demana caritat

Gràcies a les noves tecnologies, un pot demanar caritat finament i sense avergonyir-se’n. És el cas del Mosso per la República que s’ha embarcat en tants plets que s’ha quedat pelat, i ara demana almoina a Twitter, a veure si algú pica. De moment han picat Laura Borràs i l’alcaldessa de Girona, que ja han promès apoquinar, tot i que essent polítiques, el més probable és que no passin d’aquí, de dir-ho públicament, la política és aparador. Donaire, que així es diu el Mosso per la República -Daffyd de sobrenom, un personatge de la sèrie Little Britain que també creu que se’n riuen d’ell per gai i no per pallasso- estaria ara mateix assegut en una cantonada de qualsevol ciutat amb un cartell de «Dóna’m alguna cosa» penjat al coll, però gràcies a les xarxes socials s’estalvia el mal tràngol. Demanar almoina sense que et vegin la cara i assegut tan ricament al sofà veient TV3, és un avanç incontestable de la civilització.

-Tingui bon home, però no s’ho gasti en vicis, que ens coneixem- s’estalvia escoltar, gràcies als avançaments tecnològics, el nostre mosso en fallida.

Si el pobre noi s’hagués dedicat a exercir de policia i prou, com era la seva obligació, no es veuria ara en la vergonyosa tessitura de suplicar ajuda econòmica a desconeguts. Un policia que exerceix de tal, no té temps de malgastar el sou. Però ser Mosso per la República, i per postres segurament l’únic Mosso per la República, no és fàcil, entre defensar-te de les denúncies alienes i presentar les pròpies, més anar a fotografiar-te al costat de llacistes de pro a la menor ocasió, se te’n va el sou que ni te n’adones. Aquestes coses costen diners i els deutes es van acumulant, algú l’hauria d’haver advertit que, si al principi l’admetien com un friqui més entre els llacistes, amb el pas del temps s’avorririen d’ell i l’oblidarien. Així ha estat. Avui ningú recorda el policia que es passejava parlant-li a un pal de selfie. En Donaire és ja un don nadie. Un don nadie arruïnat.

Jo també li ficaré alguna cosa a la guardiola, els ídols caiguts sempre m’han fet pena. Ni tan sols li exigiré que no s’ho gasti en vicis, al revés, que gaudeixi com pugui, el pobre. És el viu exemple del que va dir Chesterton: les idees són perilloses, sobretot per a l’home sense idees.

Compartir l'article

stats