Qui ha vist Amarcord recordarà l’escena de l’estanquera. Titta, un xicot a qui li bull la sang, entra a l’estanc a comprar una cigarreta. L’estanquera fa endreça abans de tancar. El noi s’ofereix per ajudar-la. Ella, un monument a la fertilitat, se’l mira de dalt a baix. Titta insisteix que amb la seva fortalesa podria alçar-la amb facilitat. Ella, posant les mans als malucs, el repta a fer-ho. El vailet li abraça una cuixa i els peus de l’estanquera s’aixequen un pam de terra. Mentre el noi s’esforça com si li anés la vida, ella es toca els pits amb delectança. Abatut, el noi descansa d’esquenes a un sac. L’estanquera, enmig del seu arravatament, se li apropa amb un pit fora del jersei. Un Titta inexpert bufa com si volgués inflar unes tetes de per si voluminoses. No bufis! Xucla, xucla estúpid! I es treu l’altra teta. Titta, amb el desig desbocat, va d’un pit a l’altre fins que a l’estanquera se li apaga el foc interior i esbandeix el nano de l’estanc. L’endemà, el noi es queda al llit per culpa d’una febrada. Fellini, a Amarcord, recorda retalls de la seva joventut. Un servidor, quan encara anava amb pantaló curt, em trobava a una platja de Llançà en companyia dels meus oncles. A escassos metres nostres unes noies jugaven a passar-se la pilota. Com si fossin família, totes tenien les tetes grans. Per una criatura afectada encara per la cosa prohibida, sabia que no podia mirar el que no podia deixar de mirar. A hores d’ara no entenc com la meva tia, que era una gran dona però que tenia rampells de Doña Urraca, no les féu fora a cops de paraigua.
Si a l’escena de l’estanquera la sexualitat s’aigualeix per la comicitat del moment, l’escena de la Fontana de Trevi a La dolce vita -on una de les muses del director, l’Anita Ekberg, mullada pel raig de la font- és la imatge de la bellesa i la sensualitat davant d’un embadalit Marcello Mastroianni. Els amants del cinema de Fellini i erotòmans en general no acabem d’entendre com Sant Tomàs D’Aquino no afegí el cos femení com a sisè argument en la seva Suma teològica sobre l’existència de Déu. Qui diu el cos femení diu un cos que ens faci perdre els papers i fer-nos oblidar per uns instants que som mortals.
Ho diu a Ay Mamá Rigoberta Baldini: «No sé por qué dan tanto miedo nuestras tetas». Les tetes fan por perquè són icona de fertilitat, de sensualitat, de sexualitat. La seva presència gràcies a un escot o una vestimenta ajustada dona ales a la nostra imaginació eròtica. Per aquest motiu, les xarxes socials han declarat la guerra als mugrons. Els mugrons, on tots hem establert una simbiosi amb la nostra mare, condemnats a l’ostracisme.
I sense perdre de vista l’enemic, al Departament d’Igualtat i Feminismes se li ha acudit recomanar que les dones facin topless per igualar-se als homes. Una manera de desexualitzar el pit. No havíem quedat que cadascú tria el sexe que més gràcia li fa?! Com no se li ha acudit aconsellar les dones que pixin dretes. Pensar que una dona ha de fer topless no perquè li doni la gana, sinó per igualar-se a un home, posa en evidència la poca traça d’un Departament a l’hora de fer costat a les dones en qüestions que sí són rellevants i que les deixen en inferioritat de condicions. El Departament que dirigeix Tània Verge, a més de vetllar pels drets del col·lectiu LGTBIQ+, que està molt bé, faria bé en preocupar-se per la igualtat de salaris i discriminació laboral, que l’embaràs no penalitzi a la feina, que les víctimes d’assetjament, de violència de gènere i d’agressions sexuals tinguin un bon acompanyament i no vegin com els seus agressors massa sovint tenen un tracte de mà estesa, i etcètera.
