Vàrem encarar les vacances entonant a tota metxa per la ràdio del cotxe la cançó de Ay, Mamá de Rigoberta Bandini. Tota la família cantant i preguntant-nos «por qué dan tanto miedo nuestras tetas», trencant certs tabús que encara existeixen a la nostra societat.
I és que està molt bé fer proselitisme a favor de protegir drets, per defensar que tothom pugui fer el que bonament li plagui sense que ningú s’escandalitzi. Però això és una cançó. A qui no li agradi, que no la canti; qui se senti ofès, que no l’escolti. I santa llibertat.
Però ara, el Departament de Feminisme i igualtat ha pretès fer un cert adoctrinament, i això ja m’incomoda una mica més. Llegeixo que ha llançat una campanya «animant a les dones a fer topless a la platja», recordant que és un dret. I, efectivament, és un dret que jo sàpiga reconegut, normalitzat i exercit amb tot tipus de llibertat per les platges catalanes. Cal destinar recursos públics a fer aquest recordatori, o bé el que realment es pretén és fer proselitisme d’una determinada pràctica?
Una altra qüestió, més anecdòtica, és el sentit de fer aquest tipus de campanya a final d’agost, quan ja tothom ens anem acomiadant de les jornades interminables de platja (per molt que coincideixi amb el dia internacional del topless). No sé si ha estat prou ben ideat.
El nucli de la qüestió, a parer meu, és que una cosa és defensar un dret i normalitzar-lo i una altra cosa és voler imposar-lo. No em sembla que es produeixi cap restricció o limitació del dret a fer topless al nostre país i em fa l’efecte que la campanya respon a una obsessió d’una opressió inexistent com l’episodi de falsa censura a TV3 a l’escot de la portaveu del govern que, segons sembla, va respondre a un simple malentès de pocs segons i totalment ben intencionat.
Malauradament hi ha moltes altres qüestions discriminatòries vers les dones que són veritablement preocupants i que haurien de ser objecte de polítiques actives i eficaces com són la bretxa salarial en alguns sectors, la violència de gènere encara existent i intolerable o les dificultats gegantines per a la conciliació familiar (ull a les dades demogràfiques!), per citar-ne uns quants.
Recordo que fa vint anys, aproximadament, un company del pis d’estudiants va voler plantar al bell mig del menjador un cartell electoral de l’aleshores Iniciativa per Catalunya – Verds. Les tendències polítiques dels que vivíem en el pis eren variades i, després d’una mini-assemblea, vàrem decidir, per unanimitat, penjar-lo bàsicament perquè compartíem el missatge del cartell que consistia en un simple eslògan: «Diferents, sí; desiguals, no».
Crec que sovint es confon la igualtat amb la uniformitat. I la uniformitat és més pròpia d’altres règims i d’altres èpoques. Perquè si emprenem aquest camí de voler fer proselitisme de certes pràctiques, em pregunto què passaria si el departament en qüestió estigui governat per l’extrema dreta?
