Feia massa temps estàvem tranquils, però era clar que això, tard o d’hora, s’acabaria. Els fans acèrrims de Joc de trons tornen a ser entre nosaltres per fer-nos sentir el seu hype. En aquesta ocasió, els nous responsables de la ficció, un sobredimensionat «culebrot» de fantasia medieval, no han volgut esperar-se a l’hivern per consumar el retorn i fer-ho tot esprement l’extenuant lema Winter is coming. No han tingut paciència i han estrenat l’esperadíssima preqüela (segur que sí!) La casa del drac durant aquest final d’agost, tot coincidint amb una col·lapsant onada de calor. No sé si ho recordareu, però durant set o vuit anys, aproximadament, aquests fans van embogir fins a tal punt de fer impossible qualsevol mena de relació sana o conversa lògica amb ells. Que si Joc de trons per aquí, que si Joc de trons per allà, que si la millor sèrie de la història de sempre… Al cul m’hi pixo! Aquesta ficció sobre una exacerbada i tediosa lluita de poder entre regnes rivals que, d’una o d’una altra manera, va esquitxar Girona i, fins i tot, va tocar de l’ala al seu alcalde, va ser una de les primeres exposades sota l’influx directe de les –llavors incipients– xarxes socials.
Efectivament, Joc de trons no hauria estat mai ni la meitat del fenomen social que va ser si el món 2.0 no hagués aparegut i coexistit en el temps. En la mateixa lliga del drama o la telesèrie, tòtems mítics i indiscutibles com per exemple Dallas, Falcon Crest, Bellesa i poder, Veïns, Gent del barri o la nostrada Nissaga de poder, no només superen amb nota els revisionats sinó que, sobretot, li passen, encara avui, la mà per la cara. Ja podeu riure. És innegable que van ser altres temps molt més bàsics pel que fa a la distribució, perquè l’adaptació audiovisual de la saga literària Cançó de gel i foc, de George R.R. Martin, ha estat possiblement la primera gran producció que ha sabut aprofitar aquest canvi de paradigma marcat per la interrelació social entre fans i autors d’una sèrie. Des de llavors han arribat molts hiverns, i encara n’han d’arribar més i de més durs (com ja ens ha anunciat el govern estatal), però les sèries guanyen o perden força a l’àgora virtual de les xarxes socials. Bona prova d’això, ha estat la recent notícia sobre la cancel·lació de la surrealista adaptació de la saga de videojocs Resident Evil a sèrie, decés audiovisual en bona part assolit per la mobilització d’un «fandom» emprenyat a través de les xarxes. En la mateixa línia, els fans també van aconseguir, fa uns anys, aturar l’adaptació fílmica de Sonic fins que els autors responsables no van modificar el primer aberrant disseny del popular eriçó blau.
La influència de l’audiència és, avui, més determinant que fa una dècada, és innegable, però també s’ha tornat molt visceral, polaritzada i tòxica, un fet que potencia l’etiquetatge fake i soterra el criteri personal de l’espectador.
