Quiosc

Diari de Girona

El rebost és una cambra que tenen moltes cases per guardar els aliments; amb l’entrada dels electrodomèstics es va substituir per la nevera. El mot rebost ens remet al llatí repostum, que significa cosa servada, provisió de comestibles estotjats.

Quan anava al rebost ensumava una sentor gustosa de menges sotmeses a una transformació química. En aquesta cambra al soterrani s’hi amuntegaven en les lleixes llaunes, bolets salats, carn de la matança del porc, pots de vidre amb bròquil confitat, sacs de fesols del ganxet i també en algun prestatge plats, estris de la cuina fins una coberteria de plata que havia regalat l’amo de l’Anís del Mono als pares el dia de les noces.

A terra del rebost hi havia cebes i patates i un meló posat en palla perquè madurés, com també peres de l’hort que havien de covar. Sempre una caixa de Codorniu amb les ampolles enfundades en un estoig de palla.

Dins d’una gerra grossa hi havia llard que s’emprava molt a la cuina per fer guisats, fins i tot, truites. Una gerra de terrissa de les que suen, que ajuda al fet que les coses se servin bé; en una altra gerra les olives. En el sostre hi penjaven llonganices, fuets, paltrucs i, si se celebrava una festa, dos pollastres del galliner.

Sempre ajudava a fer conserva de tomaca. La meva tasca era fer rodar la màquina i la tomaca capolada anava a parar en un gros cubell. Abans d’omplir els pots anava a buscar «polvos» a la farmàcia del senyor Mateu, un home molt volgut per la seva paciència en el preparat manual de les pocions. Un cop a casa buidaven els sobres dels «polvos» al cubell, ho remenaven i després omplíem els pots.

De jove em vaig relacionar amb el senyor Mateu i un dia em confessà que se sentia molt alleugerit perquè els medicaments arribaven fets i no havia d’encaparrar-se pesant i fent combinacions. S’havia fet vell i no estava per potingues. El senyor Mateu, un cop jubilat, se’n va anar a viure a Vic, d’on n’era i on vivia la seva família i tenia els seus millors amics, que es reunien en el Casinet.

(Les netes de l’apotecari eren precioses i avançades en molts sentits perquè estudiaven a Barcelona. Vestien presumides, molt escotades, roba cenyida i minifaldilla; tots els joves les empaitàvem. Van ser les primeres a banyar-se en biquini a la piscina de l’Hotel del Parc i les espiàvem, elles ho notaven i adoptaven posicions físiques sensuals per posar-nos calents. Noies desdenyoses, com totes les estiuejants, que no van voler relacionar-se amb els joves pagesos endarrerits del poble i ens fulminaven amb la mirada aconseguint que ens sentíssim grotescos i ridículs. A la universitat ens reconeguérem, tanmateix, adoptaren un aire displicent perquè jo era d’Arbúcies i elles de Vic).

També a casa disposàvem d’un armari (l’armariet) encastat a una paret de l’escala que comunicava amb el subterrani, molt fresca i on desàvem la carn, el peix i els productes delicats que s’haurien de menjar aviat perquè no es passessin. Igualment, s’hi endreçaven les pilotes de carn picada per l’escudella perquè quan la Rita s’hi posava en feien dues o tres, jo de petit en menjava les puntes perquè sempre m’ha agradat la carn crua de porc amanida.

I no soc pas l’únic del poble, perquè és força habitual trobar persones que es cruspeixen la secallona abans d’assecar-se o salsitxes no cuites. El cas més extrem és el d’un professor, l’Ernest, que em confessà que quan li entra la necessitat de menjar carn crua és capaç d’entrar en una carnisseria i comprar-se el que abans se’n deia un bistec rus i dissimuladament a pessics se’l va menjant.

Quan entraren els electrodomèstics, els homes volien una nevera, les dones, una rentadora, fartes d’ensabonar i estendre la roba i també volien una cuina econòmica, que al cap d’una dècada es transformà en cuina elèctrica o de gas butà. Anys després, un intrús es ficà a la casa i va canviar la vida de tots, el televisor, tan desitjat pels homes per veure els partits de futbol com per les dones afeccionades als programes d’entreteniment i de xafarderies de les famoses, com la reina del Sha de Pèrsia, Farah Diba, i la de Mònaco, la Grace Kelly.

M’agradava tafanejar en el rebost de les cases dels amics, un fet que disgustava a les mares i més d’una m’havia escridassat dient que no n’havia de fer res del que guardaven. Totes les famílies consideraven que els dos espais més íntims, més privats, eren el rebost i l’habitació dels pares. La mare, quan li vaig comentar que una seva amiga m’havia advertit que no s’ha de xafardejar mirant què tenen en el rebost, li va donar la raó i va insistir que no es pot entrar sense permís en algunes cambres. Havia sigut un groller i un maleducat.

Com que el rebost de casa era petit, en el temps de la collita de les pomes, el que feien era estendre papers de diaris sota els llits i deixar que les pomes anessin madurant. L’olor plaent de la poma s’estenia arreu.

A les golfes hi teníem gallines ponedores i pollastres, sacs d’avellanes, de castanyes i d’ametlles, també raïms penjats que un cop fermentats es convertien en panses i que se servirien acompanyades de nous i figues el dia de la matança del porc que engreixava l’oncle Quiquet a la seva cort.

El món actual, arran del conflicte en Ucraïna, un Vietnam a Europa, va empobrint-se perquè les reserves alimentàries en els grans rebosts industrials van buidant-se ràpidament.

Compartir l'article

stats