Quiosc

Diari de Girona

Pep Prieto

Trons, anells, galàxies

En unes poques setmanes hauran coincidit les estrenes de tres sèries que s’integren a tres imaginaris molt populars i que permeten explicar uns quants trets de la cultura moderna: la preqüela de Joc de trons, La casa del Dragón; la nova versió de El senyor dels anells i Andor, aproximació a un segment encara no documentat de l’univers de Star Wars. El primer que s’ha de dir és que, més enllà de les fílies i fòbies de cadascú, sempre és una bona notícia que els relats que han configurat la iconografia contemporània es vagin expandint, perquè en el fons sempre acaba essent una constatació de la seva transversalitat generacional i una oportunitat per aprofundir en els seus matisos, que no són pocs. Al capdavall, el fantàstic i les seves derivades s’han tornat indissolubles de les nostres diagnosis de la realitat, perquè sempre ha estat el gènere que més i millor parla de les crisis del present. Però vist des d’una perspectiva eminentment creativa, que en ple 2022 estiguem pendents de tres productes que emanen d’una marca ja reconeguda en lloc de construir de zero demostra que tenim un seriós dèficit de nous imaginaris. És compatible saludar l’arribada aquestes tres sèries amb preocupar-se pel que representen, i sobretot per les mancances que simbolitzen. En el fons són també el símptoma d’un problema molt més profund: d’acord que les plataformes ho han capgirat tot, i molt especialment els nostres hàbits, però les series de televisió han entrat en una crisi d’idees molt abans del que ho va fer el cinema en el seu dia. Això és perquè és una oferta cultural que es fagocita, que s’emmiralla massa en ella mateixa i que molt sovint es conforma amb tenir l’atenció del seu públic natural en lloc de voler guanyar-ne de nou. Setmana rere setmana, tenim una allau de novetats i la majoria d’elles semblen caduques en pocs dies, quan no et sembla que ja les havies vist abans. Que els trons, els anells i les galàxies rivalitzin per la fidelitat col·lectiva en una mateix mes esdevé la perfecta estampa d’un estancament que dista molt de resoldre’s, perquè a sobre el públic apel·la a la nostàlgia i demana tornar una vegada i una altra a les seves zones de confort. Veurem si es reacciona a temps per redreçar-ho, perquè a vegades sembla que el fenomen de les sèries sigui molt antic, però el model de consum actual, el que neix amb Lost, és molt més nou del que encertem a recordar. Encara que hagi envellit a marxes forçades.

Compartir l'article

stats