Quiosc

Diari de Girona

Carles Ros

Carles Ros Arpa

Associació E-Cristians

Catòlics en la postmodernitat

Molts catòlics catalans avui encara estan ancorats en el postfranquisme, tot i que la gran majoria no van viure el nacionalcatolicisme o el van viure en la seva versió més atenuada. Això m’ho comentava aquest estiu un destacat antropòleg i sacerdot català, poc sospitós de conservadorisme, i que per la seva edat sí que va arribar a conèixer l’etapa més dura del franquisme. Molta gent d’església està influenciada per la revisió poc objectiva del passat que difon el progressisme avui dominant al país, tant per tapar les carències i deriva nihilista del seu propi projecte, com per deslegitimar socialment l’església i així intentar anul·lar la cosmovisió catòlica com a gran alternativa. Aquest home savi es queixava de la gran incultura religiosa de la immensa majoria dels nostres joves.

Mentre ens entretenen amb aquestes lectures interessades del passat, a la nostra societat tot evoluciona ràpidament. La manca d’auctoritas de pares, mares, avis i àvies, educadors i adults en general, unida a l’omnipresència del món en línia en la vida dels més joves, és el caldo de cultiu de tota mena de manipulacions. Més d’una mare m’ha comentat el difícil que és avui anar a comprar roba amb les seves filles. La moda per a adolescents i joves cada vegada és més uniformement minimalista, i resulta que quan la noia ha entrat a la botiga ja sap el que vol, perquè ho ha trobat abans per internet.

Per si no n’hi hagués prou amb la mala influència de la publicitat comercial, ens surt la Conselleria d’Igualtat i Feminismes reivindicant el topless, i la ministra d’Igualtat invitant als adolescents i joves a «fer el que vulguis i amb qui vulguis» quan surten de nit. Mentre aquells se senten cada vegada més amenaçats per la crisi de sentit de la vida, els nostres governants encara els volen fer creure que la llibertat sense límits és el remei que ho cura tot, quan en realitat és un pou sense fons de problemes i causa de desorientació i moltes depressions. L’any 2019 el suïcidi ja era la primera causa de mort dels joves espanyols d’entre 14 i 19 anys.

L’adolescència i la joventut sempre han tingut les seves dificultats, la incertesa sobre quines decisions prendre per tenir una vida feliç: què estudiaré? De què treballaré? Seré capaç de guanyar-me bé la vida? Trobaré algú que m’estimi de veritat? Podré formar una família? Però ara, a més, el relativisme moral, el «tot s’hi val», afegeix als joves altres càrregues més dures i difícils de suportar: per què s’han separat els meus pares? Aquestes discussions entre el pare i la mare es resoldran bé o acabaran partint peres com els pares de molts amics meus? Estic segur de la meva orientació sexual? Aquesta persona del meu propi sexe que vol la meva amistat, busca només això o alguna cosa més? El cristianisme continua sent vàlid per a mi o és un gran muntatge de l’Església com sovint m’expliquen? O són millors les espiritualitats orientals o simplement l’agnosticisme amb pràctiques de relaxació que no m’obliguen a res?

Com reacciona l’Església catòlica, en tota la seva amplitud, davant d’aquest panorama? Podem resumir-ho de tres maneres diferents. Una és la del camí sinodal alemany, que proposa assumir la ideologia de gènere amb tot el caos antropològic i moral que suposa. Aquesta posició és molt minoritària en l’àmbit mundial. Al nostre país no es dona amb la vehemència d’Alemanya, però sí que hi ha catòlics que voldrien posar l’Església en sintonia amb les noves ideologies avui dominants. Ignoren el que va dir l’arquebisbe nord-americà Fulton Sheen: «L’Església mai s’ha adaptat als temps i modes en què ha viscut perquè d’haver-ho fet hauria desaparegut amb aquests». O la sentència de Chesterton: «Només l’Església catòlica pot salvar l’home de l’esclavitud destructora i humiliant de ser fill del seu temps».

Una segona reacció catòlica és el retraïment i la passivitat. A causa de la tebiesa que mostren avui la majoria dels creients del món occidental, però també a la pressió que exerceixen la ideologia de gènere i l’agnosticisme dominants. La forma en què s’han tractat políticament i mediàticament els casos de pederàstia, focalitzant-los només en l’Església catòlica i amb una lent d’augment (segons l’estudi de la Fundació ANAR, els sacerdots són responsables del 0’2% dels casos d’abusos a Espanya entre 2008 i 2019), o la immatriculació registral de propietats eclesials, són dos exemples de manipulació per deslegitimar l’Església des del progressisme cancel·lador que tenen un gran impacte sobre l’opinió pública, catòlics inclosos.

Finalment, hi ha una forma de viure la fe més militant i compromesa amb la doctrina i espiritualitat de l’Església catòlica. Aquesta tercera actitud no està lliure de carències i pecats. Es podrà dir que a vegades és menys sensible a la justícia social. Pot ser, però també cal considerar que avui les administracions públiques han assumit gran part la tasca social i educativa que havia fet l’Església durant segles. La fam i la misèria material, essent problemes molt greus, no són el principal perill que afecta avui les societats occidentals. És més aviat la pobresa espiritual, que està deixant moltes persones deprimides o desorientades per la manca de sentit i d’esperança, i amenaça de deixar-ne moltes més. Els cristians avui hem de mostrar Jesús als «qui estan cansats i afeixugats», i fer-los veure que el suposat jou del cristianisme no és tal sinó «una càrrega suau i lleugera». Fer-los veure que Jesucrist «fa noves totes les coses», també les nostres vides, si ens deixem estimar i habitar per Ell.

Compartir l'article

stats