En la magnífica «Intemperie», el pastor interpretat per Luis Tosar enterra cerimoniosament al sicari que poc abans l’ha mòlt a cops de pal i ha intentat matar-lo. El nen que l’acompanya no entén per què no deixa que se’l mengin els animals.
-Alguns vius no mereixen respecte. Els morts, tots – li explica Tosar, tot deixant caure un grapat de sorra sobre la tomba que ha improvisat amb unes pedres.
Això val per a tothom excepte, segons sembla, per als llacistes, a qui els importen un rave els morts, els vius i tot el que no sigui la seva republiqueta somiada, en el sentit més oníric i irreal del verb. Ho van demostrar en l’homenatge a les víctimes del 17-A, aprofitant l’acte per a fer la politiqueria habitual. I ho ha demostrat la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, aprofitant la mort de Joan Ollé per a recordar en un tuit que va ser acusat d’assetjament sexual i abusos, obviant, per descomptat, que la causa va ser arxivada i la denúncia va acabar en res. El que li demanava el cos a Natàlia Garriga era recordar que Ollé va ser en vida un mal patriota català, però degué considerar que això era poc, ja que cada vegada en som més. Entre quedar com a rancuniosa i quedar com a rastrera, va triar el segon.
Al contrari del mort de Tosar, Ollé mereixia el màxim respecte com a viu i el continua mereixent com a mort, però què sabrà la consellera de respecte, si no es respecta ni a si mateixa. Mira que és fàcil exercir de consellera de Cultura a Catalunya, n’hi ha prou amb deixar-se fotografiar en algun sarau de tant en tant i amb repartir subvencions a tot el que faci olor de llacista, la podria assessorar la seva predecessora, Mariàngela Vilallonga, que aprofitava qualsevol acte per a lluir sabatetes noves i aquest va ser tot el seu llegat.
A Ollé se’l van carregar, primer metafòricament i al final literalment, per estar contra el procés. És a dir, per pensar, activitat repudiada pel llacisme, per tot el que comporta. Com canta el meu amic Alfonso Vilallonga a la que enxampa una guitarra o un ukulele per banda, «jo no sóc independentista, perquè sóc independent». Joan Ollé era independent, així que van anar per ell quan estava viu i continuen anant per ell una vegada mort. Si Ollé hagués sigut llacista, ningú hauria inventat aquella basta història contra ell. No només això: si hagués sigut llacista, els qui el van acusar haurien mirat cap a un altre costat encara que els fets fossin certs. Casos hi ha hagut.
Res més fàcil que carregar-se a un home. Si les noies del futbol que segons sembla volen fer fora el seleccionador nacional, sabessin anar per la vida com en saben els llacistes, l’haurien acusat d’assetjament sexual i tema resolt, el pobre Vilda ja estaria buscant feina, per descomptat fora de l’esport. Ja s’haurien encarregat els ben pensants de sempre i els diaris del règim de donar per certes les acusacions i llançar-li porqueria al damunt, com van fer amb Ollé.
Després d’escopir sobre el cos encara calent d’Ollé, la consellera rematava el tuit amb «una abraçada a la família i amics», vaig imaginar que referint-se a la seva pròpia família i als seus amics, així aprofitava per a saludar-los. Resulta que no, que es dirigia a la família del difunt. Cal estar sempre atent que qui t’abraça no dugui un punyal a la mà.
