Quiosc

Diari de Girona

Josep López de Lerma

Et tanca l’aixeta quan et rentes les dents

El passat dimarts, Meritxell Comas va publicar en aquestes pàgines un interessant reportatge sobre les experiències viscudes aquest estiu per una família gironina que va decidir i aconseguir acollir un nen sahrauí. Es tracta de l’Ahmed, un dels trenta-quatre infants allotjats a les nostres contrades quan els mesos de juliol i agost com, per altra banda, es ve fent en el decurs dels últims i no tan últims anys en el marc del projecte «Vacances en Pau». La crònica dona per a molt si es tracta de treure’n ensenyaments i conclusions.

És possible que el primer sigui el derivat de quan diu en David, la persona que li ha fet de pare, declara «et tanca l’aixeta quan et rentes les dents». Sembla que ho digui amb to de sorpresa alhora que indica que ell no té per costum fer-ho. Però el petit sahrauí, gens ni mica acostumat a l’abundància d’aigua, ho diu amb un to que sembla no només taxatiu sinó que, en el fons, estigui renyant a qui l’ha acollit durant un mes d’estiu perquè pugui tenir, almenys, tranquil·litat festiva.

Si és així, ens pot semblar impropi que un nen que té molt per agrair cridi l’atenció de la persona que li ha ofert hospitalitat per haver comès un error o pel seu mal comportament respecte de l’aigua, de la seva importància cabdal. Però estic segur que aquesta no era la intencionalitat del petit Ahmed i que darrera l’expressió usada no hi havia ni gota d’increpació o d’esbroncament; només encantament per qui li era un malbaratament d’un bé tan apreciat per ell i la seva família com és l’aigua.

I és que estem tan acostumats a tenir de tot i força, que la sortida natural de l’infant transitòriament acollit podria entendre’s com una mena de voluntat d’avergonyir a qui mantenia l’aixeta d’aigua oberta mentre es rentava les dents. Reitero que n’estic segur que en les paraules de l’infant arribat del Sàhara la censura era inexistent. Li va sortir de l’ànima, com diem habitualment, però ben cert és que amb aquesta expressió va mesurar l’alt grau de prosperitat, riquesa i bona situació econòmica en què vivim malgrat que entre nosaltres tinguem entre un 20% i un 25% de pobresa, segons que ens diu Idescat. Pel nen sahrauí tot eren flors i violes; i, per a tots nosaltres, excepció feta pels qui s’hi troben, l’existència de pobresa és una carregosa notícia ja descomptada. No hi ha espai per a ella en el nostre cervell i menys en el nostre recordatori de realitats que no ens agraden. Ho tenim tècnicament descomptat i a més, no ens agrada escoltar notícies dolentes. Una vergonya més de la societat del consum.

Tanmateix, les previsions són de tempesta econòmica i de pèrdua progressiva de la capacitat adquisitiva de tots nosaltres, excepció feta d’una minoria rica, segons la majoria dels analistes que seriosos són a diferència de molts tertulians que parlen de tot en format excàtedra, però que no saben de res. En Josep Oliver Alonso, economista que cal llegir quan escriu als diaris, ha acabat de dir-nos que «estem en un món en crisis» i que «el que estem vivint avui és més que una crisi energètica. I més que una guerra econòmica entre Occident i Rússia. Estem transitant pel final d’una era. És, per tant, una època de crisi: un període en què el vell es resisteix a morir i el nou no ha nascut». És tan rigorós en les seves anàlisis, que el professor Oliver no gosa predir res en aquest canvi d’agulles en què econòmicament ens trobem, segons el seu parer. Mentre que el primer ministre belga, Alexander De Croo, ens espanta dient-nos que ens esperen cinc, o deu!, hiverns difícils, els governs català i espanyol es fan els distrets, per dir-ho de manera suau i delicada, i ni en parlem. Dormir amb el cap sota l’ala és cosa comuna arreu d’Espanya independentment de la llengua que s’usa malgrat que la incertesa ens abraci com un os afamat.

Però tornem a l’Ahmed. Explica Noemí, la companya d’en David, que l’infant acollit resava cinc vegades al dia, tot i que al principi li feia vergonya confessar-ho, ja que ho feia d’amagat, i que suposava que quan parlava amb el seu pare per telèfon aquest li devia preguntar si ja se’n recordava de resar, donat que quan penjava veia que anava corrents a l’habitació a fer-ho. Ho diu amb un tot de sorpresa que la Meritxell Comas recull a la perfecció tot i que no qualifica res del que li explica la parella acollidora. Simplement, es desprèn del reportatge. És tan comú en el si de la nostra societat no pensar en Déu, que avui ens resulta inesperat, extraordinari o peregrí que un xiquet resi i que al cim ho faci cinc vegades al dia, seguint les ensenyances de la seva religió, que és la musulmana.

He trobat molt interessant el reportatge perquè retrata a la perfecció com són els acollidors en comptes de qui teòricament havia de ser el centre neuràlgic d’aquest, l’Ahmed: 1. Una parella voluntariosa i amb bon cor; ella, seguidora d’una activista sahrauí que es fa valer per les xarxes socials; 2. Una parella que ha viscut en la bombolla del benestar material i que mai no ha conegut l’estretor; 3. Una parella que se sorprèn quan un infant resa a Déu i el seu pare li recorda que així ho ha de de fer, la qual cosa s’insereix en el fet que Catalunya es distingeix per una religiositat poc pública i poc practicant, i no només en el catolicisme; i 4. Una parella que precisa explicar la bona obra que han fet i que, per tant, desconeix aquell savi consell de què, quan facis obres bones, val més que la teva mà esquerra no sàpiga què fa la dreta. N’estic segur, això no obstant, que li han donat amor a mans plenes a l’Ahmed. I sí, l’autora del reportatge ha fet honor a la dita periodística de que no importa qui t’entrevisti ni què et preguntarà, sinó que val més que t’ocupis de les teves respostes atès que les mateixes et retraten davant de tothom.

Compartir l'article

stats