El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha tornat a fer moure la taula amb un cop de puny d'aquells que retrunyen. En fa pocs d'aquests, però quan els executa, mou tots els mobles de la casa. Divendres va anunciar que no anirà a la manifestació de l'11 de setembre. El fet no és sorprenent. No és el primer que renuncia a assistir a la concentració de la Diada. Artur Mas no hi va anar mai mentre va ser president, a diferència de Carles Puigdemont i Quim Torra, que sí que ho van fer. Mas esgrimia que havia de conservar el seu paper institucional. L'actual president, que va participar-hi en l'anterior i va ser escridassat, ha utilitzat un argument més contundent, d'enfrontament, diria, i és això el que crida l'atenció.
Pere Aragonès considera que no seria «coherent» perquè el plantejament de la manifestació que fa l'ANC és «contra els partits independentistes i les institucions i no contra l'Estat» i creu que la posició no fa altra cosa que aprofundir en la divisió de l'independentisme. Té raó. Només cal llegir alguns fragments del manifest de convocatòria: «Ens cal preparar des d'ara un nou embat per la independència. I atès que, ara per ara, els partits autoanomenats independentistes no s'hi sumen, haurem de trobar nous camins...» El document afegeix: «Els partits independentistes s'han acomodat a les institucions. Després de la victòria independentista, malgrat l'aplicació del 155, a les eleccions de desembre de 2017, van sotmetre's a les ordres de la justícia espanyola de no investir el guanyador a les urnes per evitar d'anar a la presó».
És fàcil, doncs, entendre la decisió del cap del govern català. Allà on no et volen, millor que no hi vagis. L'ANC va deixar clares les seves cartes i sabia que era una provocació obligar a prendre una decisió al màxim representant institucional de Catalunya. Aragonès ha respost i ho ha fet sense por; i encara que alguns diguin que no vol tornar a ser escridassat, el que fa és marcar una línia, posar una barrera, entre ell com a president i una de les més importants entitats socials independentistes. El que mai han entès els dirigents de l'ANC, perquè durant molts anys la política els va fer creure el contrari, és que sense els partits secessionistes l'Assemblea no té oxigen per sobreviure.
Aquesta situació ja la vam viure en un altre moment, molt diferent de l'actual, quan Carme Forcadell, aleshores presidenta de l'ANC, va etzibar a Artur Mas aquell «president posi les urnes». També era un enfrontament, sí, però al polític ja li anava bé perquè obtenia així el «mandat del poble» per muntar el 9-N i poder argumentar que ell només estava a les ordres dels ciutadans. I Forcadell, que semblava aquella líder social inesgotable, va quedar absorbida pels partits polítics i la política.
L'actual presidenta de l'entitat, Dolors Feliu, havia dit poc abans de conèixer-se la decisió d'Aragonès que si no hi anava, significaria que «no està implicat en la independència». Doncs ja té la resposta. Està per veure si els ciutadans pensen el mateix que Feliu o tot el contrari; i està per veure quin és el futur de l'ANC sense l'aixopluc d'aquell partit que ostenta la presidència de la Generalitat. Serà interessant, també, saber quin resultat aconseguirà l'Assemblea si finalment es decideix a articular un projecte electoral, que molt probablement no serà sota les mateixes sigles de l'entitat, però que podria tenir el seu suport.
Aragonès ha trencat amb l'ANC en un nou avís a navegants. Si ho ha fet amb la poderosíssima entitat, qui diu que no serà capaç de fer-ho amb els seus socis de govern, que ahir es van afanyar a dir que els seus consellers assistirien, tots, a la manifestació. Junts fa setmanes que provoca a ERC, com ho ha fet ara l'Assemblea. Que si sortim del govern, que si no sortim. Potser serà Esquerra qui finalment els convidarà -no necessàriament amb amabilitat- a sortir de l'executiu com va fer el PSC de Pasqual Maragall amb l'Esquerra de Carod-Rovira ja fa uns quants anys. Els asseguro que PSC i ICV van governar molt més tranquils, malgrat estar en minoria.
