Durant dècades va existir una curiosa llegenda urbana estrictament pròpia de les nostres comarques que feia referència als treballadors gironins de Radio Liberty. Com és sabut aquesta emissora, de fet una base nord-americana, emetia per tots els països d’influència soviètica programació dedicada a informar sobre el que passava als seus territoris i era amagat per les autoritats comunistes, notícies internacionals censurades i evidentment propaganda sobre les bondats del sistema polític i econòmic occidental. Prop de dues-centes persones hi treballaven, moltes d’elles de casa nostra, com a tècnics, programadors, administratius, etc.
La llegenda afirmava que, en el moment de plegar com a empleats de l’emissora, els treballadors gironins eren sotmesos a una mena de sessió de psicoanàlisi durant la qual se’ls esborraven tots els records i la informació que havien acumulat durant els seus anys de feina. Ningú ho ha confirmat. En realitat a Pals no s’elaboraven el gruix dels programes sinó que es distribuïen aprofitant les magnífiques condicions d’ubicació de la platja. Això sí, era un objecte d’interès pels espies en ple període de la guerra freda, que sempre varen ser abundants a la zona. A vegades existia algun petit incident entre agents dels dos bàndols on la guàrdia civil acabava posant-se de perfil. Al cap d’uns anys va desaparèixer el règim comunista i Radio Liberty va deixar de tenir sentit polític i econòmic pels americans.
Almenys hi ha dues coses que se li deuen a Radio Liberty, que clausurà les seves emissions el 2001. Una d’elles és que l’ocupació nord-americana durant dècades va permetre que es mantingués sense urbanitzar un espai extraordinari. Un cop s’enderrocaren el 2006 els edificis amb les antenes corresponents, la possible urbanització de part del complex va estar sobre la taula fins a la seva integració al Parc Natural del Montgrí i Illes Medes, en 2010. La segona la va explicar Mijail Gorbatxov quan va ser objecte d’un cop d’estat l’agost de 1991. Retingut i aïllat de l’exterior a la seva «datxa» d’estiu, un dels pocs col·laboradors que no el va trair va aconseguir donar-li un petit transistor amb què sintonitzava Radio Liberty. Així va poder saber el que passava, dimensionar les forces favorables i contràries al cop i dictar algunes ordres. El cop pretenia detenir la «perestroika» i la «glàsnost», és a dir les reformes i la transparència que ell havia encetat.
Gorbatxov va morir aquesta setmana i s’ha parlat molt d’un home que ha estat objecte de veneració occidental i del rebuig d’una ampla majoria dels seus compatriotes. És curiós, perquè ell tampoc volia la desaparició del comunisme sinó una adaptació, atès que estaven ofegats i derrotats pel capitalisme. Ja no podien seguir la cursa per l’hegemonia mundial amb els Estats Units. La caixa era ben buida. També és insòlit perquè els seus detractors tampoc volien la dictadura comunista, però el consideraven responsable de la desfeta de l’URSS com a estat, hereu de l’imperi rus amb què ara mateix encara somien i de la pobresa dels anys posteriors. El que va fer és crear una Fundació i un cop apartat del poder es va començar a passejar i a gaudir de la fama i el respecte internacional. Empreses americanes, angleses i sobretot alemanyes començaren a finançar-la endegant seminaris a tot el món i obres benèfiques al seu país. Si a casa no l’estimaven almenys fora sí i no deixaria de voltar durant les dècades següents.
A Espanya venia sovint i el rebien a tot drap. Encara vivia la seva dona Raisa quan el convidarien a la residència oficial «La Mareta» a Lanzarote, regal del rei Hussein de Jordània al rei Joan Carles, que va tenir la prudència en el seu moment de posar-la a nom de l’estat. Al final va anar allargant la seva estada i hi va romandre mes i mig. El desembre de 2001 la seva fundació i una d’espanyola que ja no existeix varen convocar una trobada internacional de caps d’estat antics i actuals, Clinton i Felipe González entre ells, i per això tancaren durant dues setmanes l’Hotel Palace de Madrid. Gorbatxov presidia i era l’amfitrió. Feia poc dels atemptats de les torres bessones i la seguretat era màxima. Televisió Espanyola, jo hi treballava, va fer la cobertura televisiva de les sessions principals. Érem a una reunió de treball a l’hotel quan va entrar sobtadament Gorbatxov amb el seu seguici i ens va saludar un per un. Anava, ho recordo, amb un jersei de coll alt negre. Se’l veia pletòric. Només recordo del seu petit discurs el molt que li agradava el pernil. Diu prou en favor seu.
