El final de l’estiu està essent violent. Per un costat, les elevades temperatures que hem patit els darrers mesos han escalfat el mar i el terra de forma excepcional. Quan arriba el final d’agost ens visiten fronts freds, masses d’aire fred en alçada. Calor a baix i fred a dalt crea un gradient energètic molt fort. Els meteoròlegs mesuren aquest fenomen com a CAPE (energia potencial convectiva disponible), de forma que, quan escric això, el CAPE és de 1014 J/kg, la qual cosa representa l’energia d’una bombolla d’aire que ascendeix. A més temperatura, més energia de convecció i més amunt pot pujar l’aire que tenim en superfície. Aleshores es generen potents núvols de tempesta que poden produir calamarsa i acabar amb pedra. A mesura que l’ascensió és més pronunciada, aquests dies fins a 20 km d’alçada, l’aire té més temps per aglomerar els grans de calamarsa, configurant pilotes de gel, molt més grans com més força de sustentació té el vòrtex convectiu, mantenint el procés d’aglomeració de grans de gel. I així arribem als efectes com el que van patir a La Bisbal, un fenomen que malauradament es pot repetir més sovint.
L’altra acció violenta d’aquest final d’estiu és la patacada que han rebut els responsables econòmics quan han arribat de vacances, del seu relax i de les tertúlies sobre el sexe dels àngels. De cop, han vist com el preu del gas a mig agost s’havia enfilat des de 200 fins a 313 €/MWh mentre que el preu de l’electricitat en el mateix període ha passat des de 271 fins a 476 €/MWh. L’activitat industrial al començar el mes de setembre ha caigut de cop, tant les comandes com la predisposició a fabricar amb marges negatius per culpa dels elevats preus de l’energia. Grans empreses han començat a tancar producció i a fer expedients de plantilla a l’espera que negociacions bilaterals amb les companyies energètiques trobin un compromís per retornar a la rendibilitat de les fabricacions. Els polítics europeus s’han vist forçats a convocar una reunió monogràfica per resoldre el preu de l’energia per divendres dia 9 de setembre. Entre les mesures que volen introduir hi ha la de posar un preu màxim a les tecnologies inframarginals (les que no impliquen combustibles fòssils). Fa temps que anem dient que aquest preu podria ser de 50 €/MWh, fet que això faria abaixar el preu total des de 457 fins a 330 €/MWh aproximadament, una millora del 28%. Però el suggeriment que pren força és que la diferència entre una fórmula i altra la ingressin els governs de cada estat com si fos un impost als beneficis caiguts del cel, deixant (ai mare!) que els respectius governs les distribueixin al seu criteri a l’economia. Això es fa per no finançar gratuïtament països tercers, com és el cas d’Espanya amb França i Marroc. Però caldrà veure fins on arriba la mà demagògica dels polítics espanyols a l’hora d’aplicar aquest retorn.
La patacada econòmica és conseqüència d’un escalfament semblant al de la meteorologia, també deguda a la intervenció de l’home. L’escalfament de l’economia es deu a una mala actuació dels bancs centrals dels blocs econòmics que van decidir actuar de forma política, injectant sumes de diners forassenyades al sistema per sortir ràpidament de l’aturada de la pandèmia. Els responsables ens anaven dient que era fruit de l’estalvi que havien fet les famílies durant la pandèmia, quan el problema era que no havien fet acte de la seva independència i s’havien deixat portar per sentiments i impulsos personals, cosa que no ha de fer mai un banc central. L’escalfament de l’economia global ha tingut com efectes un augment de la demanda que l’oferta mundial no ha pogut satisfer, sigui de gas, de trànsit marítim, de xips, de cel·lulosa, o de qualsevol altre matèria primera. A això s’hi ha afegit el col·lapse de la generació nuclear francesa, amb més de la meitat dels reactors aturats. Finalment Putin ha vist el moment oportú per envair Ucraïna i agregar la màxima tensió a l’economia global.
Com es resol un escalfament? Refredant, no hi ha més solucions. I això és el que tothom s’ha trobat aquesta setmana arribant de vacances. Cal que es refredi l’aire per acabar amb els riscos, talment com passa amb el CAPE.
Augmentar els tipus d’interès és la primera mesura de qualsevol banquer central, fa que la gent estalviï més, consumeixi menys, i inverteixi menys, perquè tot és més car. Però, si acabem de dir que el problema és que l’oferta, el sistema de producció no pot satisfer la demanda, alts tipus d’interès no faciliten noves inversions en el sistema productiu. En altres paraules, si hem d’invertir en tecnologies renovables per substituir el gas i el carbó, una pujada generalitzada i universal de tipus frena aquestes inversions. Els responsables dels bancs centrals haurien de treure el bisturí, apujar els tipus d’interès generals, però crear línies de liquiditat especials per a les inversions enfocades a la transició energètica. Caldria dir als polítics: deixeu d’invertir en ciment, en carrers i carreteres, invertiu en estalvi energètic, en punts de càrrega per cotxes elèctrics, impulseu fàbriques de xips i de bateries, fomenteu la generació renovable fotovoltaica i eòlica, ajudeu a constituir centrals de biogàs amb residus ramaders i alimentaris, ajudeu a crear biomassa per substituir combustibles fòssils... adoneu-vos que la gravetat exigeix treure l’escuradents de la boca com si la tertúlia continués. Dit això, soc conscient que en algunes administracions aquest discurs resulta més difícil de comprendre que una cançó de Rosalia –la seva idiosincràsia i els seus protocols els impedeixen fer res. És hora d’arremangar-se perquè el refredament serà dur. Podem arribar a passar fred, literalment.
