El vocable «hipergueto» va ser encunyat pel sociòleg francès Loïc Wacquant, especialitzat en sociologia urbana, pobresa, desigualtat racial, etnografia i teoria social, traduït àmpliament al català (Les presons de la misèria, 1983; Cos i ànima. Quaderns etnogràfics d’un aprenent de boxejador, 2004; Castigar els pobres: el nou govern de la inseguretat social,2006; Pàries urbans, 2007). Li serví per descriure la situació de la població negra als EUA, en la fase històrica actual (de l’antiga esclavitud i de la vella segregació racial ha passat a l’actual forma d’explotació laboral a partir de la segregació ètnica de la població de color). El fet de l’empresonament massiu de la població negra i de la destrucció de l’entramat comunitari el va obligar a definir com a hipergueto la simbiosi mortal entre presó i gueto. Als EUA, el 68% de persones privades de llibertat pertanyen a minories ètniques. Tot i que els afroamericans només representen el 13% de la població dels EUA, constitueixen el 58% dels reclusos i, del 74% dels condemnats per delictes de drogues, el 12% dels barons són negres entre 20 i 30 anys.
Aquesta tendència nord-americana es reprodueix a gran escala a Europa i a Espanya; n’hi ha prou de veure com es gestionen les fronteres i es controlen les migracions per adonar-se’n. A la presó malaguenya d’Alhaurín de la Torre (amb una massificació de més de 2000 interns) ja ho han denunciat. El 2004 només hi havia un noi senegalès entre els reclusos; el 2009 eren 14 senegalesos, 12 dels quals complien condemna per vendre còpies pirates de cedés. Avui, a les presons espanyoles, hi ha gairebé 75.000 persones privades de llibertat. Els estrangers suposen ja el 34% de la població penitenciària, i el curiós del cas és que la meitat està en presó preventiva. (A Espanya hi ha l’escandalosa xifra d’uns 17.500 presos preventius!)
Posem-nos en la pell d’un gambià, de professió electricista –el cas és verídic–, que en quedar-se sense feina decideix venir a Catalunya perquè hi té un germà i espera una millor vida per a ell i per a la seva família. Què es troba? No hi ha ambaixada ni consolat espanyol a Gàmbia i no pot accedir aquí amb una contractació d’origen. Ara bé, Espanya, el 2006, va signar un acord de cooperació migratòria amb Gàmbia anomenat «Nova generació» (semblant als que havia firmat amb Cap Verd, Mali, Guinea i Níger), fruit del qual el govern espanyol donà 500.000€ per al manteniment, el combustible, el funcionament de les patrulleres i la formació de personal gambià com a vigilants de fronteres de cara a les migracions. Acord de cooperació? L’acord incloïa la construcció de tres centres de formació professional i un programa d’ajuda a les dones de zones rurals. Res arribà a terme. En canvi, el 2009 Espanya lliurà a Gàmbia dos vehicles tot terreny, dos bots pneumàtics, cinc motos i un equip de transmissions per a la vigilància de costes. La cooperació es pervertí. I no només és el govern espanyol qui actua així; d’altres governs europeus també ofereixen ajudes monetàries a canvi que determinats països africans exerceixin de gendarmes per al control dels fluxos migratoris, repatriació forçosa de persones incloses en uns protocols en què els drets humans brillen per la seva absència. El gambià electricista es troba, a més, que ha de comptar amb les patrulles marítimes conjuntes desplegades sota el paraigua de l’Agència Europea per a la Gestió de la Cooperació Operativa a les Fronteres (FRONTEX) així com els implementa al marge d’aquest paraigua (Atlantis, Sea Horse o Noble Centinela). Per postres, hi ha els instruments de vigilància electrònica per reforçar el control de fronteres marítimes, el Sistema Integrat de Vigilància Exterior (SIVE), el satèl·lit SPAINSAT, operatiu des del 2008, i l’European Border Surveillance System, dit EUROSUR, que utilitza drons, aeronaus de reconeixement, sensors fora del mar i teledetecció per satèl·lit, per fer el seguiment de la immigració il·legal. Algunes ONG posen en dubte que tots aquests controls siguin conformes a la protecció dels drets humans i han fet denúncies.
El nostre electricista gambià aconseguí, malgrat tot, arribar a Espanya, com tants immigrants irregulars de Sud-amèrica. Tirà endavant precàriament gràcies al seu germà, però, sense papers, només podia fer feines alternatives i li arribà l’ordre d’expulsió. No se li tingué en compte el reagrupament familiar de germans i se li digué que només s’admetien immigrants amb carrera universitària. No se n’anà, però fou reclòs a un Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) barrejat amb MENA (Menors No Acompanyats) de tota mena d’edats. D’això fa més de deu anys quan es debatia l’avantprojecte de reforma de la Llei d’Estrangeria. Aleshores es proposava sancionar com a falta molt greu amb multa de 501 a 10.000 euros «a qui promogui la permanència irregular a Espanya d’un estranger». Moltíssimes entitats van protestar. Des de quan es podia sancionar la solidaritat? La reforma de la Llei d’Estrangeria (Real Decreto 903/2021, de 19 de octubre, por el que se modifica el Reglamento de la Ley de Extranjería, aprobado por el Real Decreto 557/2011, de 20 de abril) fou aprovada l’octubre de l’any passat pel Consell de Ministres, esperant afavorir la integració de menors estrangers i joves extutelats. La mesura, segons es va dir aleshores, beneficiaria prop de 15.000 persones, 7.000 dels quals eren joves d’entre 18 i 23 anys, i 8.000, menors no acompanyats. No afavoria cap retorn immediat de qui no havia delinquit ni tenia antecedents. La residència il·legal es considerava pràcticament una simple falta administrativa i no cap delicte. Una llàstima per al nostre gambià electricista que, abans de la Llei esmentada, fou repatriat. Però no deixava de ser una llei molt sancionadora. Es castigava el falsejament de dades per l’empadronament, la simulació de contracte laboral d’un estranger, els matrimonis de conveniència, etc. Així i tot, Vox clamà al cel i el febrer passat presentà una proposició de Llei, on demanava una reforma del Codi Civil per poder restringir l’accés a la nacionalitat espanyola així com una PNL en què pretenia suspendre els visats a ciutadans del nord d’Àfrica. En el Ple del Congrés tots els grups parlamentaris la refusaren per racista i xenòfoba
Malgrat la crisi actual en què una dictadura econòmica del poder fa inviable una democràcia política, hi ha qui voldria assolir quatre graons més davant les migracions: 1. que els migrants no sortissin del seu país d’origen (externalització de fronteres); 2. que els arribats aquí se’n vagin (repatriacions); 3. que els que no puguin ser expulsats, s’empresonin (CEIs); 4. si en queden, no permetre’ls ni la xarxa social bàsica per sobreviure (delicte d’hospitalitat). Hi ha qui voldria que els drets humans no existissin i aconseguir un hipergueto global.
