A finals de juliol, concretament el dia 28, ha estat el dia que el món ha consumit la totalitat dels recursos ecològics que es produiran durant tot l’any. És com si una família, tanqués el mes de juliol havent gastat tots els ingressos econòmics previstos al llarg de 2022 i sense capacitat de produir-ne de nous. A aquesta família, per a no passar gana, no li quedaria més remei que demanar un crèdit per intentar arribar a 31 de desembre. I tots sabem que això dels préstecs, és una trampa malèfica: menjar per avui i fam per demà. Això és el que li passa a la Terra.
Aquesta data, anomenada «Dia de la Sobre-capacitat de la Terra» la determina una ONG (la Global Footprint Network) que aplega a centenars de científics, organitzacions i empreses que des de l’any 1986 la calcula. Ho fa amb un model complex, criticable ben segur, però amb l’avantatge que si any rere any s’aplica de la mateixa manera, encara que el valor absolut sigui sospitós, marca clarament la tendència. Per exemple, l’any que per primer cop van fer aquest càlcul (1992) la terra va acabar els seus recursos el dia 21 d’octubre. Només en trenta anys, hem avançat quasi tres mesos el límit temporal de la sostenibilitat global de la Terra.
Reflexionem una mica sobre el significat d’aquestes dades, que no és altre que la pressió de la humanitat sobre els recursos és cada vegada més impactant, malgrat tots els discursos que fem. Seguim pensant que disposem de recursos infinits, que podem malbaratar i no és així. Res pot ser infinit en un món finit i estem ja notant els primers greus problemes sobre l’esgotament dels recursos, per ara en el cas del gas i el petroli (i també de l’urani, encara que no ens interessi tant perquè cap de nosaltres som compradors d’urani però sí de benzina). De moment en general a Europa no patim restriccions (a altres països del món ja han arribat a aquest estadi) però l’encariment ens afecta greument. I no és que s’hagi acabat el petroli; de moment l’únic que passa és que ha començat a disminuir la capacitat de produir-ne a nivell mundial (l’anomenat «peak oil» que també explica el científic Antonio Turiel en el seu blog i les seves conferències). En el moment que la demanda superi l’oferta i no siguin viables nous jaciment, l’escalada dels preus pot arribar a ser catastròfica per l’economia.
«Res pot ser infinit en un món finit i estem ja notant els primers greus problemes sobre l’esgotament dels recursos»
Però no sols és qüestió de recursos fòssils, també els renovables tenen en seu límit. Els peixos són un recurs renovable però un excés d’explotació determina que algunes pesqueries s’han hagut d’abandonar o han disminuït dràsticament (per exemple, el seitó a la Costa Brava). Que la pesca ha estat excessiva a la costa catalana ho demostra la disminució de pesqueries, la forta reducció de les embarcacions i també la necessitat de fer vedes als darrers anys.
Sabem que el Sol és una font d’energia pràcticament inesgotable però pel seu aprofitament necessitem estris que transformin l’energia solar en elèctrica (sigui aerogeneradors o plaques fotovoltaiques) i també sòl on situar aquests equips. Encara que l’energia solar (el vent en forma part) és una font de renovables molt superior a les nostres necessitats, no ho són els elements químics que calen per al procés. Per exemple, la producció actual de silici només pot permetre l’electrificació d’una petita part dels cotxes que es fabriquen anualment a tot el món (un 10% aproximadament) i confiar que ja augmentarà la producció amb nous descobriments, és tornar a la història del petroli: el silici també tindrà un «pik silicon» i també s’esgotarà. O pensar que es pugui descobrir un altre element molt més abundant per fer la mateixa funció, és confiar en miracles futurs quan la necessitat de la transició energètica és ja i no permet ajornaments.
Tampoc el territori per a posar aquestes andròmines és inacabable. Cal pensar que no totes les zones tenen un recurs eòlic adequat o l’orientació del terreny és la bona, els aerogeneradors es fan ombra al vent entre ells i cal posar-los a una certa distància, no és bona idea reduir les superfícies de conreu ni tampoc els espais protegits són llocs adequats. En conseqüència, el sòl és limitat i és un argument afegit de l’existència de fronteres al desplegament de les energies renovables.
«Cal pensar que no totes les zones tenen un recurs eòlic adequat o l’orientació del terreny és la bona»
És a dir, els recursos renovables energètics requereixen recursos no renovables que no són infinits i que són un límit clar al seu desenvolupament. Per tant, el dia 28 de juliol ha estat el nostre dia de superació la capacitat de producció de recursos, és ben probable que afecti a tots els que fem servir.
L’objectiu no pot ser continuar consumint cada vegada més energia, encara que sigui renovable. No hi ha una altra sortida que trobar un model diferent per gaudir d’un grau acceptable de confort i a la vegada consumir molta menys energia. Per on comencem?. No ho sé, però d’entrada penso que a l’àmbit de la mobilitat hi ha molt a fer. No em negareu que és absurd haver de moure una màquina que pesa 1.400 Kg (anomenada automòbil) que transporta, la majoria de vegades, una sola unitat (80-100 Kg de carn humana) quan al matí i al vespre, «n» unitats de 1.400 Kg transportant 80-100 Kg, fan exactament el mateix recorregut.
Un altre dia en parlarem.
