El dia abans d’agafar el vol que m’ha de tornar a casa m’encapritxo d’una armilla que veig en un aparador. L’armilla té moltes butxaques de diferent mida distribuïdes estratègicament. És el que necessites per no perdre res, em dic. Em presento a l’aeroport com un paó guarnit amb la meva adquisició. A la safata del control de seguretat trec de les butxaques un paquet de Kleenex, una navalla suïssa multiús, un llibreta menuda, un bolígraf, el mòbil, carregador del mòbil, xavalla, ... Quan em sento completament buit, passo per l’arc de seguretat. No puc entendre perquè xiscla com un garrí que li ha arribat l’hora. Em ve a la memòria una clau petita d’una maleta. Busco en totes les butxaques sense cap resultat. Unes mans em posen els braços en creu i a continuació les desvergonyides xafardegen tots els racons del meu cos. Una vegada a l’avió la clau com un follet treu el caparró d’una de les butxaques i estic convençut que vaig sentir com se’n reia de la meva armilla d’explorador.
Les caixes fortes estan considerades com el lloc més segur de la casa, però la realitat ens diu tot el contrari. El lloc més insegur en una llar es troba en la seva caixa forta. Els lladres saben que els objectes de valor els endrecem a l’interior del nostre sanctasanctórum. Qui té un Maserati per cada dia de la setmana li agrada decorar la seva parella amb joies de gran valor com si fos un arbre de Nadal. Són gent que contempla la caixa forta amb el fervor que temps enrere les famílies pietoses contemplaven la sagrada família. N’hi ha que en estrenar casa i veure la caixa forta buida surten corrents a treure diners del banc per poder omplir d’estima un espai que en cas contrari seria una llar de foc sense flames. A menys que el lladre hagi vist moltes pel·lícules, no se li ocorrerà entrar a la casa d’un nouvingut al món de l’opulència quan no hi sigui. És millor trobar-se amb la família perquè parlant s’entén la gent, i més quan s’és un expert en resolució de conflictes i es disposa d’arguments per convèncer l’altra part. La gent previsora no amaga res a la caixa forta, si de cas quatre bagatel·les i un petit feix de bitllets perquè no es vegi l’estratègia.
No sempre instal·lar una alarma a casa t’assegura un son tranquil. Un conegut s’interessa per l’alarma que més s’anuncia en els mitjans i que també ofereix La Caixa. El nas del comercial li diu que el cost de la instal·lació ha d’estar per sota de la competència. Com les finestres de la casa disposen de dos vidres que es poden fer córrer de manera separada, el murri del comercial col·loca sensors només en una de les parts. Més endavant un tècnic honrat li farà adonar de l’estafa i que confiar en l’alarma que està al nostre costat les vint-i-quatre hores del dia com l’àngel de la guarda no sempre és una bona elecció.
Els historiadors no ho han confirmat, però tinc el convenciment que les carteres on guardem targetes, carnets i diners, les va inventar un lladregot visionari. Creiem que disposar d’un objecte en el que confiar la nostra identitat i el nostre valor de mercat ens treu de sobre molts maldecaps. Els maldecaps ens cauen a sobre quan uns dits destres ens pispen tot el que som. El meu consell és que diners i documents imprescindibles guardats en una butxaca segura de manera que si us els volen prendre notareu com un ratolí es passeja per sota el pantaló o la faldilla. Penso que el jardinet de casa és una bona alternativa a la caixa forta. Si la casa és de segona mà estigueu preparats quan comenceu a cavar: els antics propietaris, convençuts en la seguretat del subsòl, hi podien haver endreçat un familiar incòmode o un conegut molest.
